Errar adversari i perspectiva
La darrera picabaralla entre dirigents i diputats de CiU té un punt d'inevitable, que es percep clarament quan s'obre el focus, i resulta poc encoratjadora, quan se l'observa des d'una perspectiva de país i no pas de partit. Va dir el líder d'Unió i secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida: “ERC és el meu adversari polític” i “hi ha raons per ajornar la consulta” sobre el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, i a la federació nacionalista va començar el ball de bastons dialèctic i el llançament de piulades, com si fossin plats dels de tirar-se pel cap. Lluís Corominas i Josep Rull van contestar-li que ERC no és l'adversari de CiU i li van demanar que deixés de “potinejar” la data de la consulta, llavors va tornar-s'hi Josep Maria Pelegrí denunciant amenaces “inadmissibles políticament” contra Duran i UDC i van continuar fotent-se-les d'una banda i una altra amb un etcètera que no paga la pena detallar.
Certament, és estrany que a CiU es consideri ERC adversari polític quan és la formació amb qui ha subscrit un pacte d'estabilitat i un calendari perquè els catalans puguin exercir el dret a decidir el seu futur polític, fa de mal sentir la denúncia d'unes amenaces sense saber quines són i qui les ha proferides i sembla poc encertat passar-se les setmanes discutint sobre la data d'una consulta programada per al 2014 quan tot just som a mig 2013 i hi ha tanta feina per fer i tants governs per convèncer i aliar. Tot plegat és estrany, però es comprèn. I és que hi ha les enquestes que detecten que ERC guanyaria les eleccions al Parlament, per davant de CiU. Fóra un daltabaix com fa temps que no es veu. Ja s'hi va referir Duran en aquella entrevista, que mentre CiU “sacseja l'arbre”, els republicans “recullen els fruits”.
Així doncs, la picabaralla a CiU s'entén des de la urgència de les enquestes i el vertigen dels resultats que prediuen. Ara: té un punt d'inevitable. Primerament, perquè el dret a decidir i el signe de la resposta, només poder-lo exercir, de fet, és una qüestió prou gruixuda per crear tensions en qualsevol família. Segonament, perquè per més pressa que tinguem, tot plegat va molt ràpid, només cal adonar-se que encara no fa ni un any de la manifestació de l'Onze de Setembre que ho va accelerar tot i que el president Artur Mas fermava el timó del pacte fiscal. I, tercerament, perquè l'eix de la política catalana ha virat ostensiblement vers l'independentisme i aquest canvi de rumb havia d'afectar més intensament els partits grans, aquells que els politicòlegs denominen “atrapa-ho tot” (catch-all), amb votants de diverses ideologies. Fixem-nos en quins pronòstics tenen en el darrer baròmetre polític del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) tant CiU com el PSC i el PPC, i quins marrameus a tres veus no hi ha també a can socialista.
La independència de Catalunya s'ha situat al centre del debat polític. Segons el CEO, un 47% de catalans vol que Catalunya sigui un estat independent i un 55,6% hi votaria a favor en un referèndum. La independència creix i els partits que no hi estan clarament a favor o clarament en contra pateixen la indefinició i l'abandó dels qui a hores d'ara volen les coses clares.
Ara: el que és poc encoratjador és constatar que encara hi ha qui tot ho analitza des de la perspectiva dels partits i dels resultats electorals oblidant, primer, que no ha de coincidir per força la resposta a una enquesta amb el vot en una urna, perquè ni les circumstàncies ni la transcendència són les mateixes, i, segon, que han estat els ciutadans de Catalunya els qui han situat la independència en el centre del debat polític i no pas els partits, que s'hi han vist arrossegats. Potser si s'ho miressin des d'aquesta perspectiva deixarien de banda l'interès partidista i procurarien pel país, que vol dir la seva gent, entre d'altres coses perquè tant si guanya el sí, com si s'imposa el no, la sotragada serà tan sentida i bèstia que vés a saber qui se'n surt i qui en queda.
