La llengua quan és un fil

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

ebo un llibre a casa, una novel·la escrita en francès, d'un autor que no conec, acompanyat d'una carta redactada en un català impecable. Entre altres coses, l'autor em diu: “M'hauria agradat escriure aquest llibre en català, però el francès és la llengua que domino des de sempre, la llengua que vaig estudiar a l'escola i amb la qual, doncs, em sento més segur.” Ah, penso, sí, deu ser prou normal creure que la llengua amb la qual ens sentim més segurs ha de ser la llengua amb la qual escrivim. Què seria, però, la literatura catalana d'aquests darrers dos segles si només haguessin escrit en català aquells que l'havien estudiat prou anys a l'escola per poder dir que era la llengua amb la qual se sentien més segurs? En la història dels Països Catalans, quants escriptors han pres la decisió de deixar de banda la llengua oficial única –l'espanyol, però també el francès i fins i tot l'italià– per endinsar-se en solitari en el perfeccionament, o a vegades en l'aprenentatge, d'una llengua escrita exclosa de l'espai públic? És clar que és altament desitjable que el català sigui la llengua d'aprenentatge dels Països Catalans, la llengua acadèmica, la llengua de les lliçons, dels dictats i dels exàmens aprovats o suspesos, la llengua normal i banal com el danès és normal i banal a Dinamarca. Però mentre no sigui així convé reconèixer que encarar-se a una llengua mal dominada, absent o mig esfumada de certs carrers, institucions, escoles i televisions, és un repte personal que pot donar una plusvàlua, si més no íntima, a la pràctica literària. Una plusvàlua una mica estranya, amb regustos contradictoris: de satisfacció per haver aconseguit una victòria personal contra un sistema i d'amargor per haver de lluitar per obtenir allò que hauria de ser, ho repeteixo, normal i banal.

Una plusvàlua del mateix tipus, però més estrictament literària, es troba també en el fet d'escriure en una llengua estran-gera. Vladimir Nabokov passant del rus a l'anglès, Samuel Beckett passant de l'anglès al francès són exemples de la recerca d'un camí estret, potser d'un fil de funàmbul, amb l'ambició que com més exigu sigui el pas, més densa sigui l'obra. Defugir el confort d'una llengua dominada, domesticada, potser massa aquietada i barallar-se amb una llengua forastera que malda per escapar-se, que renilla, reguitna i mai no es rendeix, pot ser esgotador, però deu representar, en certs casos, el camí més honorable. I qui diu llengua estrangera bé ha de dir, a vegades, llengua pròpia, quan la llengua pròpia ha estat tancada a l'estable amb els fems i la podridura, quan ha estat mutilada, violentada i espellada, i quan els ideòlegs del monolingüisme l'han expulsada lluny de la fraternitat de les llengües nobles i cultes.

Així doncs, diria que existeixen circumstàncies que fan que la tria de la llengua literària no depengui de factors estrictament acadèmics, ni de les notes obtingudes a l'escola ni, és clar, del prestigi internacional de la llengua. La llengua que sembla més evident no sempre és la més adient. Algun repetit dubte ortogràfic en una llengua menys ben dominada, algunes hesitacions gramaticals, algunes escaramusses perdudes contra els pronoms febles i moltes consultes compulsives del diccionari són un preu prou barat a pagar si, a canvi, guanyem la certesa d'haver fet el tomb just cap a la llengua necessària.