Marisc, dieta i sexe

A principis de juny, L'Econòmic, que incorpora aquest diari, informava de l'aposta d'una empresa pels vivers flotants a mar obert per tal de poder produir musclos a l'entorn del delta de l'Ebre. En aquesta zona, hi ha una important producció de marisc, del tipus mol·luscos bivalves (musclos i ostres o ostres portugueses), i no és l'única de Catalunya. Aquests animals, nutritius i saborosos, han tingut un paper important en l'alimentació de la humanitat, perquè la facilitat a l'hora de recol·lectar-los va ser un dels factors determinants perquè els nostres avantpassats poguessin deixar de ser nòmades i assentar-se allà on els mol·luscos feien possible una bona alimentació en quantitat i qualitat. I és que aporten proteïnes d'alt valor biològic, poc greix, minerals com ara sodi, potassi, calci, ferro, fòsfor, magnesi, zinc i iode, vitamines (especialment la B12) i una quantitat moderada de colesterol, part del qual potser no sigui colesterol pròpiament dit, sinó compostos similars, sense efectes negatius. Això sí, els que tenen problemes amb l'àcid úric (gota) no n'han de consumir gaire. Els nutrients del marisc provenen del mar, les aigües del qual filtren. Per això és fonamental que es cultivin en àrees netes i que abans de la seva comercialització es comprovi, sobretot a l'estiu, que estan ben depurats.

Està força divulgada la creença que les ostres, i el marisc en general, afavoreixen la fertilitat i l'activitat sexual, és a dir, que són afrodisíaques. Cal preguntar-se si el fet que siguin bastants els aliments del mar així considerats té alguna relació amb l'origen marí de la deessa Afrodita, iconogràficament associada a una petxina (recordem quadres com ara El naixement de Venus, de Botticelli). N'hi ha que ho han volgut justificar “científicament” pel seu contingut en zinc, perquè aquest mineral està relacionat amb la funcionalitat i el nombre d'espermatozoides i amb la síntesi de testosterona, però no hi ha evidència que això repercuteixi en la libido. També s'ha intentat justificar aquest efecte pel seu contingut en fòsfor i l'eventual acció d'aquest mineral sobre el sistema nerviós. Tampoc aquí no hi ha justificació científica, perquè encara que el fòsfor és un element essencial, és poc freqüent que hi hagi carències, i ni tan sols són evidents els tradicionals efectes positius sobre la memòria que se li atribueixen. Tampoc el seu contingut en vitamina E, considerada la vitamina de la fecunditat perquè el seu dèficit s'associa a la infertilitat, dóna base a cap poder afrodisíac.

Pel que fa a l'eventual potenciació de l'activitat sexual per part d'alguns aliments, l'única conclusió certa és de sentit comú: una alimentació completa i equilibrada té l'efecte, entre molts altres, d'afavorir unes correctes funcions reproductores, que no depenen de la ingestió específica, i en quantitats significatives, d'algun o diversos aliments especials o singulars. En definitiva, sobre els aliments afrodisíacs, hi ha més llegendes i creences que evidències. Els factors psicològics que condicionen l'amor i la conducta sexual fan que sigui molt difícil distingir entre emocions i racionalitat. D'altra banda, alguns contaminants ambientals que poden arribar als aliments tenen efectes “antiafrodisíacs”, ja que afecten negativament les funcions hormonals relacionades amb el sexe. Aquest és el cas del DDT, un plaguicida avui prohibit, i els seus derivats, dels PCB o bifenils-policlorats, utilitzats com a aïllants, de les dioxines, que són productes que resulten de la incineració de residus orgànics, dels derivats fenòlics com ara l'alquilfenol, el nonilfenol i el bisfenol-A, procedents de determinats detergents, resines i plàstics, dels ftalats i de desinfectants, com ara l'o-fenilfenol, i sempre que siguin dosis altes, que no se solen donar, llevat que es tracti d'aliments força contaminats. Aquesta és una raó de més per criar el marisc en aigües pures o depurades.

La literatura en català ja fa segles que ens va donar la solució pel que fa al que hem de menjar per estar en condicions de tenir una activitat sexual bona i plaent. La trobem en una obra notable, del segle XIV i d'autor anònim: Speculum al foder, o Mirall del fotre, que tracta la sexualitat des d'un punt de vista higiènic i dietètic, però també psicològic. Segons Patrick Gifreu, adaptador al català modern d'aquesta obra, té alguna filiació amb el famós Kamasutra indi, i és l'única d'aquesta mena a Occident abans del Renaixement. L'autor desconegut ens dóna un consell molt encertat: “Convé fer l'amor quan el cos està equilibrat, reposat, la digestió acabada i havent dormit.” La resta ja és qüestió de ganes o de fe.