El temps de Nelson Mandela
Aquests dies es dirà, segurament, que amb Mandela desapareix una figura senyera i emblemàtica d'un temps, i potser més d'un s'agradarà arrossegat per la temptació més o menys sentimental de dir que desapareix l'últim representant d'un temps passat –irrepetibles temps i personatges–, que ara ja no hi ha figures d'aquest calibre i significat, etc. Això s'han dit en totes les èpoques, però és rar que es provi d'explicar i d'analitzar per què es diuen.
Val la pena aturar-se en el cas de Mandela perquè, efectivament, s'apaga un dels grans, i també perquè hi ha una raó per dir-ho, una raó es pot argumentar i, per descomptat, discutir. Per motius que ara no són del cas, han coincidit sobre la taula de l'estudi L'efecte Lucifer de Philip Zimbardo i Ira i temps de Peter Sloterdijk (em permeto catalanitzar els títols de les versions castellanes de què disposo). El primer, sobre la inconsistència moral d'arrecerar-se darrere de la institució de l'obediència o de la necessitat ineludible per cometre accions criminals –encarnades en les tòpiques excuses que un “seguia ordres”, o que “en aquella situació no s'hi podia actuar d'una altra manera”–; el segon, sobre l'evidència que la societat moderna, la d'Occident si més no, s'ha decantat de forma majoritària, i també emblemàtica, per constituir-se sobre l'astúcia d'Ulisses i no sobre la ira i la compassió d'Aquil·les. Tant en un cas com en l'altre n'he fet una grollera reducció per no convertir aquesta crònica en una ressenya; cadascun en el seu àmbit i objectiu, són llibres potents, subtils i rics en idees, i material de discussió del tot recomanable.
En un ordre paral·lel de coses, som en el centenari de Salvador Espriu i Rosselló Pòrcel (atenció: en les edicions que va controlar en vida, ell no s'hi va posar mai guió entremig). En termes i àmbits diferents dels tractats fins aquí, és palès el contrast entre la manera com ells van encarar la seva vida i la seva carrera i com ho fem els autors actuals, una diferència on és factor important, virtuts intrínseques de cadascú al marge, la confiança en la societat d'acollida, i també aquí fent abstracció de fòbies i fílies personals, que de tot plegat també sempre n'hi ha hagut.
El projecte literari i vital d'Espriu i Rosselló, i del seu cercle, se'n va en orris per dos factors ineluctables: la prematura mort de Rosselló i la Guerra Civil. Sobre el primer, ja molt ens hem preguntat tots plegats què hauria estat capaç de fer si hagués viscut vuitanta anys, i la resposta té un punt de fútil, entre altres coses, com diu el meu amic Alzamora, perquè val més que ens felicitem per l'esplèndida obra que, només amb vint-i-quatre anys de vida, va ser capaç de deixar; preguntem-nos més aviat si Rosselló hagués viscut com hauria estat la literatura catalana, com hi hauria influït, cap on hauria evolucionat ell mateix, què hauria escrit Espriu –i què no– amb el seu diòscur viu al seu costat –o amb els llunys i props propis de la vida– al llarg d'aquells anys. En qualsevol cas, i tal com queda clar en la biografia d'Agustí Pons, la voluntat de presència pública d'Espriu forma part de la seva substància com a poeta, i en cap moment no s'entrebanca ni s'arrecera en les ansietats i les manies que esternellen la majoria d'escriptors d'ara, la majoria –no em tinc per sobre de ningú en aquest aspecte–, confonent orgull i amor propi amb vanitat i egoisme. (Els budistes no ho fan. Part de l'èxit de les comunitats orientals es basa en la delicadesa i la serenitat amb què separen la consideració d'ells mateixos amb el seu deure en la guerra, com es mantenen intactes per dintre després d'haver fet el que calia: una causalitat moral que no tan sols no hauria desplagut a Maquiavel, sinó tampoc a Pico della Mirandola.)
En la voluntat de consistència literària ubicada en la Història i en la tradició en termes de responsabilitat indefugible, se'ns fa ara vistós, exemplar jo diria –i en tot plegat no deixa d'haver-hi un component nostàlgic que cal assumir–, com caracteritza Espriu la voluntat expressa de constituir-se en heroi testimonial d'una determinada manera de tractar-se un mateix dins del món, dins la qual tal voluntat n'és, per descomptat, un element central, però que no tindria altre sentit que la dimensió egòtica primària si no anés imbricada amb el valor intrínsec de la seva obra, i amb allò que l'autor hi transmet.
Avui els termes i les condicions del contracte social de l'artista –i del pensador, i en part també del científic– han canviat radicalment. La mala fama del culte a la personalitat impulsada, com assenyala Sloterdijk, pel cristianisme i la psicoanàlisi ha anorreat la seva presència pública i qualsevol dimensió moral plural, tot i que no ha impedit que el mecanisme tradicional es continuï practicant només en futbolistes, actors de cine i simples vividors, un element fonamental en la pestilència que la societat actual exhala de frivolitat, grolleria, inconsistència i analfabetisme baladrejant dominants.
Avui un poeta que pretengui estendre el camp d'acció més enllà de l'estricte de la seva obra és objecte d'incomprensió, de burla; és sospitós de qualsevol sociopatia, de simple deliri. I això val també pels líders polítics. La mateixa societat que es consola de la mediocritat en la fal·làcia igualitarista els liquida quan n'apareix un amb condicions i pretensions anàlogues. És per això que té sentit dir que amb Mandela desapareix l'últim gran heroi de la tradició del significat col·lectiu.
