El vent ja no s'endú les paraules
Definitivament, les noves tecnologies han invalidat aquella dita pròpia de la saviesa popular que assegurava que “les paraules se les endú el vent”. Si no, que ho preguntin aquests dies a l'Alícia o en Duran. Són dos casos formalment diferents, però en el fons tenen a veure amb la facilitat d'enregistrar, reproduir i divulgar la veu.
Des que el senyor Edison va inventar el fonògraf encara no fa un segle i mig, va deixar de tenir validesa la dita abans esmentada, però el procés d'enregistrament, reproducció i divulgació de la veu, fins fa ben poc, encara requeria un cert nivell de professionalització. Avui això ha canviat, i, en versió domèstica, qualsevol pot enregistrar, reproduir i divulgar la veu (la pròpia o la d'altri), amb baix cost, en alta definició i amb total dissimulació, el so proferit per una persona quan parla. Ja no cal ser un espia per fer de detectiu, ni un bocamoll per fer de talp. N'hi ha prou de disposar d'un mòbil de pocs centenars d'euros i d'uns valors llibertins. El canvi experimentat no és només un salt en l'escala del progrés, sinó que afecta la realitat de la vida quotidiana i, en especial, el llenguatge (verbal, gestual o simbòlic), en tant que gran ordenador d'aquesta realitat. En endavant, la socialització, que ens permetia unes pautes en el llenguatge en funció de l'espai, el temps i les circumstàncies, pot deixar de tenir sentit si l'espai, el temps i les circumstàncies del llenguatge deixen d'ésser significatius.
De fet, els processos de socialització, conjunturalment, han estat més dinàmics que permanents, però a partir d'ara ens exposem a una sacsejada estructural. Si la privacitat desapareix de les formes de vida, automàticament la comunicació –aquest bé escàs del qual tothom diu estar a favor– se'n ressentirà. Les relacions de parella, les de pares i fills, les de metges i malalts, les d'entrenadors i jugadors, les de mestres i aprenents, les d'agents socials i desvalguts; les relacions entre companys de classe, de partit, de sindicat, de club, de colla castellera o de comunitat de veïns, tindran lloc si una de les parts sap que l'altra part pot enregistrar, reproduir i divulgar la conversa? Si la privacitat desapareix, la societat haurà d'inventar noves fórmules per a uns tipus de comunicació que, justament, es fonamenta en la privacitat mateixa. En cas contrari, estem abocats a la hipocresia. No només a la hipocresia social –aquesta mena de censura que ens impedeix públicament dir el que pensem–, sinó a la hipocresia íntima –la que ens farà sentir més còmodes amb un “jo també” que amb un “t'estimo”.
