La força social

Escoltar notícies, llegir diaris i, en definitiva, intentar estar informat s'ha convertit en un veritable esport de risc que, si es fa sense les aconsellables prevencions, ja comença a afectar directament l'estat mental del receptor. El bombardeig del concepte crisi, convertit en un paraigües omnipresent que serveix per emparar-ho tot, per justificar-ho tot i d'excusa per a tot, comença a ser una pràctica vergonyosa, immoral i perniciosa. Veient el rumb que agafen els esdeveniments, no es fa difícil descobrir un parell d'evidències clares i preocupants al voltant d'aquesta manera d'enfocar la sortida de la crisi, un horitzó més que improbable si el que es fa és retallar i retallar i no crear riquesa ni fomentar una esperança sòlida que no sigui només resar i confiar en la llum al final del túnel que veuen Rajoy i els seus ministres i en els brots que neixen, vull suposar que als jardins privats dels polítics i els banquers i als paradisos fiscals internacionals. La primera de les evidències és que no és que no hi hagi diners sinó que els diners que hi ha s'utilitzen per a tot allò que convé o que beneficia (política, social o econòmicament) a qui els administra i la segona que és estrany que encara quedin diners quan, pel que es va veient i per tot el que es pot intuir, pràcticament tothom amb poder i possibilitats ha ficat la mà a la caixa d'una manera o altra i ha aprofitat qualsevol oportunitat per enriquir-se més enllà de la normalitat i/o de la legalitat.

Exemples n'hi ha a grapats, de tots els colors polítics i cada dia sense excepció, Bárcenas, Millet, Messi, Arola, Godia, Petromiralles, Pallarols, Urdargarin, Munar, CDC, el PP, i podríem seguir omplint pàgines de noms d'imputats, de condemnats, de sospitosos i de gent que té tots els números encara que no els hagin pogut provar res, ara per ara. I amb aquest panorama, només hi ha una conclusió possible, que caldria reformular-ho tot i trobar una nova manera de fer política i aquí sí, sense noms, sense partits, sense concrecions, canviar la manera de fer política en general. Els polítics, corruptes o no, s'han convertit en una casta diferent que, malgrat la teatralitat i la visceralitat aparent de les seves diferències ideològiques es mantenen units per una xarxa de privilegis vetats a la resta de mortals i que, malgrat la crisi, encara conserven i, en alguns casos, fins i tot accentuen. Augments de sou, mòbils, ordinadors, dinars i viatges pagats, canvis d'assignacions i de partides per simular un inexistent compromís d'austeritat que es compensa o s'incrementa per un altre cantó, i en general, una manera de fer que es podria exemplificar molt bé en un antic acudit popular: “Senyor president. Tenim mil milions de pressupost, els dediquen a les escoles o a les presons? A les presons, respon molt segur. I el seu equip li pregunta els motius d'aquesta decisió. A la meva edat tinc més números d'anar a la presó que de tornar a l'escola... replica el president.

Doncs això mateix, gràcies al fet que la societat civil ha anat abdicant progressivament de les seves prerrogatives i les ha anat cedint als gestors polítics, s'ha arribat a una manera de fer on la sensació de corrupció i de maniobres poc clares és omnipresent arreu i on les decisions i les lleis que afecten els qui les dicten es prenen ràpidament i les que haurien d'afectar a la ciutadania en positiu es dilaten sense data i sense horitzó.

Per això, potser una de les poques vies d'esperança que ens queden és que la societat recuperi el volant dels seus destins i, tot i que pugui ser un pèl utòpic, miri de redreçar la direcció de manera que es prioritzin les coses bàsiques i importants en detriment del benefici personal i gremial dels poderosos, tal com passa ara. De fet, el gran moviment de carrer de l'11 de Setembre del 2012 es va convertir en una mostra potent d'aquesta força, en un inesperat catalitzador que va provocar un aparent sotrac en la manera de veure i d'entendre la política a casa nostra i, de retruc, a la resta de l'Estat. Però aquest terratrèmol que, per primera vegada en molts anys, anava de baix cap a dalt i no de dalt cap a baix, s'ha anat diluint, fragmentant i confonent amb el pas dels dies. Una vegada més, quan aquesta força sorgida de les bases es cedeix a la gestió política, comença a imperar la sensació que allò que potser erròniament semblava a tocar (o com a mínim no inassolible) es va perdent en debats estèrils, en enfrontaments inútils i en plantejaments buits i covards.

El Concert per a la llibertat ha representat un altre punt d'inflexió (amb dos elements estètics i simbòlics negatius, la desafinada general de les tres cantants que van convertir una cançó preciosa i emblemàtica com Laura en un nyap absolut i la tria de la peça final, que no se sabia ni el mateix Llach, perdent així una oportunitat d'or de crear un moment àlgid i mític dels que es recorden per sempre i convertint-lo en un batibull inconsistent i sense força), un punt d'una gran potència simbòlica que hauria de servir de pedra de toc per començar a reclamar una manera diferent de fer les coses, amb cap, coherència i planificació; tres virtuts que, ara per ara, semblen desaparegudes del manual dels polítics. Valdria la pena mirar de treballar un marc legal que no concedeixi quatre anys de xec en blanc a la classe política i que els obligui a treballar tocant més de peus a terra, amb assumpció real de responsabilitats i amb un control més ferm per part dels votants. Utopia o possibilisme real?