Malgrat tot, volem decidir
Ni la guerra bruta del govern Rajoy, la dels seus ministres més bel·ligerants contra Catalunya (Montoro, García-Margallo, Wert i Sáez de Santamaría), les seves desqualificacions, la centralització i la catalanofòbia dels barons més talibans del PP (com ara l'Aznar i la Cospedal), la de les altres institucions espanyoles (la Corona, el PSOE, el TC i els mitjans de comunicació de la caverna més nostàlgica del franquisme) esdevenen insuficients per frenar la voluntat política dels catalans i, encara menys, el desig de llibertat que majoritàriament tenim. Cada cop que ens ofeguen financerament, que ens insulten o que ataquen la nostra llengua o el nostre sistema d'immersió lingüística, creix el nombre d'independentistes.
A casa nostra, les actuacions dels partits polítics i la dels seus líders també són objecte d'atenció per part dels ciutadans. Segons quina sigui la seva posició (sobiranista o unionista, com es va exterioritzar el passat 25-N), es decanten pels que més satisfan les seves exigències i reivindicacions i, encara més, pels que exterioritzen inequívocament el desig d'alliberar-nos definitivament de l'inaguantable peatge de formar part, com a colònia maltractada, de l'antic regne de Castella, o sigui de l'Estat espanyol. Sembla –pel sondeig que publicava, primer, El Periódico i, després, el CEO– que els electors catalans capgirarien l'arc parlamentari si –hipotèticament– a hores d'ara fossin convocades eleccions al Parlament de Catalunya.
Mentre que el sobiranisme es consolidaria i fins i tot milloraria la seva representativitat, l'unionisme (exceptuant el de Cciutadans) faria –en conjunt– una forta davallada. Una lectura escèptica del sondeig no oficial indica que ERC obtindria més representativitat gràcies, probablement, a la seva coherència i al seu compromís amb la voluntat popular expressada l'Onze de Setembre del 2012 o, dit d'una altra manera, a la millor pedagogia per fer entendre la necessitat d'independitzar-nos d'Espanya si, definitivament, volem resoldre els entrebancs i l'ofec econòmic que comporta mantenir-nos-hi “dependents”. També la CUP doblaria el nombre de diputats. CiU, tot i el compromís del president Mas, es veuria perjudicada, no tant per l'acció de govern i de les retallades, sinó per la poca credibilitat d'alguns consellers, però també: a) pel titubeig del president, potser per les reticències de certs militants històrics, b) per l'alentiment del procés i c) per haver reclamat que ERC i el PSC formin part del govern. (Com pot, Sr. Mas, proposar quelcom tan inversemblant, tenint en compte que els socialistes han perdut el rumb i s'allunyen no només de la ciutadania sinó dels seus propis votants, i, molt més, de republicans i convergents?) Malgrat tot, qui més perjudica la credibilitat de CiU és el líder d'Unió i líder de la federació nacionalista, en Duran i Lleida, que no s'està d'afirmar la seva hostilitat envers ERC, a més de contradir el govern i oposar-se obertament a la voluntat majoritària dels catalans, sense que ni el mateix president Mas pugui evitar que sistemàticament discrepi en públic.
Iniciativa, es mantindria, per la contundència en el seu discurs social, tot i l'excés d'indefinició en la qüestió nacional. Pel que fa al PSC, segueix en caiguda lliure i és víctima del lideratge de Pere Navarro i dels seus desarrelats col·laboradors. El seu discurs incongruent i descentrat de la realitat catalana (s'han autoexclòs del Pacte Nacional pel Dret a Decidir), les desafortunades declaracions, desautoritzades per la direcció del PSOE, i la malaltissa obsessió per un federalisme que, segons l'exconseller Castells, està esgotat (i deu ser-ho si els coreligionaris espanyols són més centralistes que mai), li estan fent perdre la poca credibilitat que li quedava, fins i tot entre la militància i càrrecs polítics. Amb relació al PP, la barroera gestió de les desacreditades Camacho i Llanos de Luna li faria perdre diputats en benefici de Ciutadans.
