Els centres del terror extrem

Quan presumíem que ja ho sabíem tot, la tossuda realitat dels números ens ha deixat corpresos: els centres de tortura i extermini nazis, entre el 1932 i el 1945, a Europa, foren uns 42.500, una xifra molt per sobre dels aproximadament 7.000 nuclis previsibles. Amb tretze anys de treball i una participació de més de quatre-cents col·laboradors, els historiadors nord-americans Geoffrey Megargee i Martin Dean han fet públic, aquesta darrera primavera, el resultat del seu acurat estudi, amb una redefinició del que foren els centres de l'horror i un exhaustiu inventari del qual poques dades es deuen haver escapolit. Un treball important al qual cal afegir algunes darreres comprovacions i que el Museu de la Xoà de Washington pensa publicar a la manera d'enciclopèdia entre el 2015 i el 2025.

És veritat que els darrers anys s'havia avançat molt en el coneixement de la geografia de l'horror, i els records dels últims supervivents, testimonis vius insubstituïbles, han anat complementant l'exacte contingut de la tragèdia, quan Auschwitz-Birkenau, Majdanek o Treblinka han mostrat les entranyes de la més planificada indústria criminal. Però sempre quedava la percepció que no tot s'acabava en els grans enginys de l'extermini ni en els guetos de Lódz o Varsòvia. Els indicis, a vegades diàfans i a vegades obscurs, feien preveure espais no prou garbellats, i fins i tot calia trobar la definició exacta del que es podia considerar centre concentracionari. Per a la resta, la informació es feia més difusa quan s'allunyava del centre de poder, en països col·laboracionistes o en territoris ocupats. Encara, quan el sentiment de culpa, per activa o per passiva, féu desaparèixer molts testimonis físics del despropòsit.

Els grans camps d'extermini cal afegir-los a una llarga llista de més de 30.000 camps de concentració i treballs forçats, uns 1.150 guetos jueus, 1.000 camps de presoners de guerra, uns cinc-cents bordells servits per esclaves sexuals, un miler de centres d'experimentació mèdica i centenars d'instal·lacions dedicades a la tortura i a l'aplicació de l'eutanàsia. I la llista va des del gran complex d'Auschwitz fins al centre de Schwabing, amb només una dotzena de treballadors forçats que periòdicament eren reemplaçats per altres presoners procedents de Dachau. En total, i aquesta és una altra innovadora aportació, es compta que uns vint milions de persones passaren per tots aquests centres d'internament, de les quals moriren una gran part, entre elles els sis milions de jueus que foren conduïts directament a les cambres de gas.

Talment, es preveu que l'existència de l'estudi actuarà immediatament a favor d'un munt de supervivents o familiars que tenen demandes presentades, fonamentalment per a la recuperació de propietats que els foren decomissades de manera fraudulenta, ja que molts dels processos quedaven sense resolució quan els demandants xocaven amb el desconeixement o el dubte del lloc on havien estat internats. I, també, les noves dades serviran per certificar desaparicions de familiars que tenien dificultats per limitar el destí del darrer pelegrinatge.

Amb tot, la reflexió final cal portar-la al terreny del silenci vergonyant, aquell que expressava Bertolt Brecht en el seu famós poema, quan en l'Alemanya nazi tothom deia que no sabia res del que passava, fins que li tocava a ell. Amb una immensa xarxa de malvats enginys, que quasi cobrien tot el mapa del Reich, es feia pràcticament impossible al·legar ignorància. Un toc d'atenció, ara i aquí, quan el neonazisme situa nous peons en alguns llocs de la Vella Europa, reivindicant estranys drets de la puresa de sang.