No hi ha marxa enrere
Fa molts anys, en plena transició, quan escrivia articles en aquest mateix diari sobre les nacions sense estat a Europa i entrevistava els seus líders, em sentia enormement orgullosa de ser catalana perquè veia que Catalunya era un punt de referència per a tots ells, era el seu somni. Ens veien com un país de gent valenta, lluitadora i treballadora, capaç de florir en el context més àrid. La nostra resistència era el nostre relat. Després vam fer la travessa del desert, vam perdre part d'aquest magnífic impuls que ens definia. Però el nostre esperit característic ha retornat i tornem a ser admirats fins i tot en entorns no gaire disposats a entendre les nostres aspiracions. Per aquests entorns, manifestacions com el Concert per la Llibertat són un exemple admirable de civisme, d'il·lusió –tan esparsa a Europa en aquests moments–, d'optimisme col·lectiu davant d'una causa noble. Perquè la nostra causa ho és ja que es fonamenta en la reivindicació d'un dret democràtic fonamental, el dret a decidir el que volem ser.
No parlaré més del Concert, ja ho ha fet tothom i no hi ha gaire més a dir més enllà de repetir el que és evident: que les aspiracions nacionals de Catalunya no són una foguerada d'estiu, que el moviment està consolidat i que te un caràcter exemplar. Un milió i mig de gent al carrer el darrer 11 de setembre i cap incident. Noranta mil persones en un estadi, i cap incident. Set centes mil persones d'audiència mitjana a la televisió, malgrat l'enorme llargària de l'esdeveniment. L'esperit continua. Moviment pacífic, alegre i optimista, intergeneracional i integrador. Què volem més? Però arran del concert voldria expressar públicament un parell o tres de pensaments. El primer, pels que no hi eren. Durant aquella nit no vaig poder deixar de pensar en el meu avi, el meu pare, en Josep M. Trias Peitx, en Cala (Josep de Calassanç Serra), la Mavi Dolz, en Pere Esteva. Si de sobte reapareguessin, no es creurien el que veurien. Fins i tot a mi, sovint, em costa de creure. I no parlo només dels grans esdeveniments, sinó molt especialment del debat nacional. Dels temes de conversa. De televisions estatals fent debats sobre la independència de Catalunya, encara que sigui per criticar-la.
Un segon pensament és per la Muriel Casals. El seu discurs i el seu to faran història. Subscric paraula per paraula i admiro el seu to suau, serè, ferm i contundent. Conec la Muriel i sé perfectament que darrere la seva aparent fragilitat i suavitat hi ha una fermesa de pedra picada. Muriel Casals, Carme Forcadell, elles són el tipus de líder que necessitem. Som afortunats de tenir-les.
Finalment, no oblidem els joves. Ells van respondre, eren allà amb cara i gest d'entusiasme. Però el concert era pensat per nosaltres i per a nosaltres. Per què ens costa tant donar la paraula als menors de 30 anys? Jo vull saber quin tipus de país somien. Ells són el futur. En tot cas, aprofitem l'impuls. Ara és el moment de prendre decisions innovadores per solucionar els problemes que tenim en les nostres estructures polítiques, socials, culturals i emocionals. Ara és el moment de canviar-ho tot, com va dir la Lídia Pujol amb la seva suavitat característica i un somriure als llavis. Fer-ho està en les nostres mans, no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos. Aplicar-ho, pot ser problemàtic, no ens hem d'enganyar, però si som capaços de crear un consens col·lectiu sobre el nostre necessari i convenient ressorgiment nacional, ho aplicarem. Per a moltes coses, no cal esperar a ser lliures. Ja ho som.
