Renfe: perillós abocar-se a l'exterior

De vegades, les persones que coneixes, valores i aprecies et causen algun disgust. Per exemple, el professor Germà Bel, que s'ha guanyat a pols un merescut prestigi i un indiscutible protagonisme de magisteri en matèria d'infraestructures. I ara, segurament per evitar que l'arbre li impedeixi veure el bosc, s'ha imposat l'autolimitació de no referir-se més d'un cop per semestre a aeroports, autopistes, ferrocarrils, ports i al llarg etcètera que configura aquest diabòlic sistema radial de país estructurat de forma irracional, ineficaç i centralista. El trobarem a faltar a la seva columna encara que hi comparegui tractant d'altres qüestions. Personalment, en el meu cas, hi entra també el factor de sintonia de saber que escriu des del campus de la Cornell University, on està exercint com a visiting professor del campus universitari més bonic d'Amèrica, a la petita ciutat d'Ithaca, de nom tan suggestiu per a nosaltres i situada al nord de Nova York (regió dels Finger Lakes) on deien les tribus mohawk que el Gran Esperit hi va posar la mà i va deixar l'empremta en forma de petits llacs al sud de l'Ontario tocant al Canadà. Els tres més grans són el Canandaigua, el Sèneca i el Cayuga, on “far above Cayuga's waters” hi ha Cornell.

Jo també vaig tenir la sort de graduar-me, primer, i de ser professor ajudant d'economia del treball, després, en aquella universitat de la Ivi League durant els anys 60, 61 i 62. Hi vaig aterrar primer amb una beca Fulbright i, després, em van oferir la de la Telluride House, on m'havien precedit només dos compatriotes: en Josep Pijoan –el de la Summa Artis– i Pere Pi Sunyer. Em resulta, doncs, molt evocador recordar les experiències d'estudiant, ensenyant o jugador de bàsquet als intramurals i m'agradaria molt comentar, 50 anys després, les experiències actuals del professor Bel en un campus on tant dinaves amb un premi Nobel com passaves el platet en un sermó de Martin Luther King. En tot cas, he d'agrair-li ja des d'ara el seu últim article on descriu el malbaratament de recursos que representa la inauguració de l'innecessari AVE Madrid - Albacete - Alacant i acusa la ministra Pastor de dir que no hi ha pecat més gran que el de construir una infraestructura que no fa cap falta i, just a continuació, aprovar les obres de l'autovia Benavente - Zamora, on el trànsit de vehicles és de menys de 5.000 diaris, que és la meitat del tècnicament exigible per justificar un desdoblament que no té cap altra motivació que la de donar vots i d'acontentar la ministra nascuda, oblidava dir-ho, a Zamora. Cosa que el lector probablement ja havia endevinat, atès que això d'escombrar pro domo sua ja ho van instaurar al 1992, els sevillans Felipe González i Alfonso Guerra per facilitar-los de fer, com deia García Lorca, allò de “Antonio Torres Heredia, hijo y nieto de Camborios, con una vara de mimbre, fue a Sevilla a ver los toros”. Després, la ministra Maleni Álvarez, imputada (ara que cobra 20.000 euros mensuals com a vicepresidenta del Banc Europeu d'Inversions) per haver dictat l'ordre que es va utilitzar per falsificar els ERO d'Andalusia, va seguir el mateix camí i va aconseguir inaugurar l'AVE de Màlaga abans que el de Barcelona. Sí, han endevinat de ple això que ara estan pensant, Màlaga és la ciutat natal de l'exministra. Igual que el secretari d'Estat d'Obres Públiques era Víctor Morlán que, naturalment, va inaugurar l'AVE de la seva Osca natal molts anys abans que el de Barcelona. Ja sé que el lloc de naixement del polític de torn podria ser un criteri d'adjudicació de prioritats, tan objectiu per la via de l'atzar com qualsevol altre, si no fos que els polítics emigren dels llocs on no hi ha activitat econòmica o factors de dinamisme que requereixin fortes inversions en infraestructures.

És, per tant, per culpa d'aquest mètode d'adjudicació que es fan autovies allà on no hi ha trànsit, trens d'alta velocitat allà on no hi ha passatgers i aeroports allà on no hi ha cap avió. També, ens trobem amb una terminal com la de Barajas cinc vegades més cara que la de Barcelona i connectada a la ciutat per un servei de metro (a 1 euro i, a sobre, et regalen un diari), mentre que els barcelonins han d'agafar un taxi de 25 a 30 euros i per anar a Berlín, cosa que tant preocupa el ministre Margallo, risc que es perdi l'enllaç directe amb Madrid, potser s'hauria de lamentar que un resident a Catalunya s'ha de llevar tres hores més aviat per volar contra direcció, pagant més car per tornar enrere i sobrevolar Barcelona d'una manera perfectament discriminatòria, penalitzadora i indigna. Les conseqüències d'una política tan capritxosa, discrecional i basada en tants errors de càlcul eren perfectament previsibles. Òbviament, l'AVE i la Renfe són monuments a l'estupidesa, a l'orgull nacional i a la inveterada tàctica d'estirar més el braç que la màniga i pidolar després ajuts europeus per salvar el que es pugui d'uns imperdonables deliris de grandesa dels hidalgos pelats com una rata que tenien per norma el principi de “se gasta lo que se deba, aunque se deba lo que se gasta”. En resum, ara és urgent i inevitable la reestructuració ferroviària amb la subvenció d'uns països de la UE que saben que no s'ho poden permetre i que, per exemple, ja han retirat la candidatura de Roma als Jocs Olímpics que, en temps de tanta crisi, es consideren una despesa ofensiva per als ciutadans que malden per arribar a final de mes.

Ja es preparen, doncs, les privatitzacions i regulacions laborals que afecten 50.000 treballadors. D'entrada Renfe ja reconeix que sobra el 15% de la flota d'alta velocitat i els 13.000 milions d'euros de deute d'ADIF ja tenen la qualificació d'escombraries. Però la vida segueix i el marit de Cospedal ha dimitit de conseller d'una immobiliària que acaba d'entrar en concurs de creditors. Per la seva part, el ministre Soria arrossega el cas Vanyera, que consisteix en un aval concedit a Canàries a una empresa que ha fet fallida (5,2 milions a pagar a Caixa Bank). Esteban González Pons cobra del PP el pis de Madrid amb un lloguer de 1.445 euros al propietari, un exdiputat vinculat al cas Gürtel i, a més a més, cobra 1.823 euros del Congrés dels Diputats per pagar l'allotjament. Finalment, el jutge del cas Blesa indica que, a Caja Madrid, Rodrigo Rato va refinançar un crèdit de 26,6 milions d'euros a l'empresonat expresident de la CEOE, Díaz Ferran. És a dir, que, com ja veuen, la cosa no decau per exigències del guió.