Plataforma per al mal
El vespre de dijous de la setmana passada jo estava a la terrassa d'un bar de la Bisbal d'Empordà. De sobte, a la taula del costat, s'hi va asseure Josep Anglada, regidor de l'Ajuntament de Vic i president del partit ultradretà Plataforma per Catalunya. Anglada anava acompanyat de tres persones i, vés a saber si amb la voluntat de donar cos a la cèl·lula empordanesa de PxC, esperava que arribés més gent.
El món és tan inevitable que tots plegats, Anglada i els seus col·legues d'una banda, els meus amics i jo de l'altra, estàvem allà, ben a prop, compartint la llum suau del capvespre en l'espai arrecerat i concorregut del magnífic conjunt neoclàssic de Les Voltes de la Bisbal. Vam poder-ho comprovar de nou: els marcs agradables i civils, com ara el passadís porxat de Les Voltes, no ens salven de la irrupció d'allò sinistre.
Sumits en aquell crepuscle de sobte enrarit, els meus amics i jo vam estar una bona estona en silenci, escurant de pressa les begudes que ens acabaven de servir. Anglada es mostrava posseït per una energia espasmòdica. Gesticulava amb vehemència, alçava la veu, es movia constantment, mirava nerviosament a tot volt... La desafecció de la societat amb la política és tan gran que molts polítics quasi poden viure en l'anonimat. La majoria dels passejants que transitaven per davant de la terrassa d'aquell bar ignoraven que Anglada era Anglada, desconeixien que aquell home és una de les baules creixents del lepenisme, de la ultradreta, de la violència política, de la xenofòbia i de la instrumentalització de la democràcia per imposar fins totalitaris. Però quan algú, sorprès de veure'l, el reconeixia i hi aturava la mirada més de cinc segons seguits, Anglada, amb una simpatia gratuïta, sempre arran de la violentació, agitava els braços i el saludava sorollosament, de manera estentòria.
Però allò que em va sorprendre més d'aquesta vinyeta empordanesa és que a Anglada se li va acostar gent, gent proverbial: humil, amable, bona professional. Vaig identificar tres d'aquestes persones, que, amb un aire amical i bonhomiós, van deixar anar unes quantes perles a Anglada. L'humil va preguntar-li: “Quan ens trauràs els moros i els negres del cim?”. L'amable va esperonar-lo: “Endavant amb la vostra lluita!”. El professional reputat va cridar: “Primer els de casa!”.
Hannah Arendt ja va diagnosticar fa força anys la banalitat del mal.
