Groc ginesta

La terra està agraïda. No el planeta, sinó la terra mineral, el sòl que nodreix les plantes amb un coixí d'humitat que anomenem saó. En un país d'aigua avara i traïdora, la saó és un tresor. Ha nevat i ha plogut a cor què vols. Els rius van plens, com el Gaià, que feia quaranta anys que no arribava fins al mar. I les plantes creixen arreu amb una alegria salvatge. A la ciutat, són un regal el perfum dels til·lers, més florits que mai; la pluja de pètals que cau de les acàcies, cada vegada més abundants als carrers de Barcelona, i els baladres esdevenen immensos poms de flors blanques, roses i roges.

És l'any de la ginesta. No recordo haver-ne vist mai tanta ni amb tanta ufana. El groc ginesta ocupa marges i costers amb una vivor roent com cap altre groc. Una sola flor no és res, però una ginestera florida, i una altra, i una altra i moltes més escampades per la muntanya certifiquen el triomf de la primavera, tan esvalotador com la rojor de les roselles o els xiscles de les orenetes. La ginestera és una planta humil de ciutat i de suburbi, de muntanya pelada que es reivindica com a natura viva amb clapes d'un groc llampant quan ve el bon temps. També és menystinguda l'atzavara fins que, de sobte, just abans de morir-se, emet una flor llarga i elegant com el pal d'un veler que justifica deu o vint anys de vulgaritat pedregosa.

Sí, la terra està agraïda. Al Pirineu, esclaten els nerets, que són com unes azalees de bosc i que formen grans clapes de mata baixa. Els nerets florits esmalten les muntanyes de fúcsia, de rosa intens i de rosa esblaimat. Neretars i ginestars rivalitzen avui en una guerra de colors, els primers dins del bosc i els segons al ras, cobrint vessants senceres de muntanyes. Són ginestes petites o bàlecs, o escobes, que és com en diu la gent del Pallars. Gent de Ginestarre, per exemple, que fa honor al nom enmig d'una grogor escandalosa.