M.C

Ara que l'exbanquer Mario Conde torna a ser actualitat per la minisèrie televisiva dedicada als Días de gloria, és recomanable la lectura d'un altre llibre seu, Memorias de un preso, en què relata el pas per la presó. A l'hotel dels pobres, l'autor explica que es feia anomenar “don Mario”, encara que en cap moment aclareix quants diners va costar-li la bona educació dels companys de cel·la. Per això, als que mai hem hagut de subscriure cap assegurança de vida a la garjola, ens ha sorprès comprovar, gràcies a la recent reclusió de Bárcenas, que a la presó el respecte es compri tan barat. Regalant uns pantalons curts i un parell de cigars, l'extresorer del PP n'ha fet prou perquè dos presos el definissin públicament com un gran home, l'heroi referencial que per a ells representa la més alta moralitat i el més admirable coratge.

Però tornem a les afliccions de Conde. Després de pagar la pena de presó que la justícia li va imposar, l'exbanquer es va netejar les dents corcades i ara es torna a passejar pels platós amb la dentadura lluent dels poderosos, avui discutint amb un sindicalista que li ha ocupat una finca, demà vessant una llagrimeta tot recordant la glòria perduda. La sort dels multimilionaris és que poden perdre la glòria però sempre conserven una part de la fortuna, per això és lògic que el personatge desperti poques simpaties. Però, més enllà del fet que ens caigui millor o pitjor, a Conde se li ha de reconèixer que a ell va tocar-li pagar la factura d'unes pràctiques esteses a tot el sistema financer. Un sistema aristocràtic acostumat a traspassar-se de pares a fills les presidències dels bancs com si fossin títols nobiliaris i que mai va pair la gosadia d'un nouvingut que no provenia de cap família milionària i que, a sobre, volia entrar en política. A ells tampoc els deu fer cap gràcia escoltar-lo ara a les tertúlies i reflectir-se en aquest mirall trencat que els mostra què els hauria passat a tots plegats si de veritat hi hagués justícia.