L'absurda austeritat
Ja al segle XVII, John Locke va declarar com inevitable la desigualtat derivada dels diners i de la propietat privada, la conclusió va ser que era necessària l'existència d'un estat que protegís aquesta però simultàniament n'evités l'abús. L'estat necessitava ser fort, i per tant s'havia d'acceptar que aquesta mateixa fortalesa constituís una amenaça. El liberalisme es mou des del seu origen en aquest dilema.
Més tard, al segle XVIII, es planteja com finançar l'estat. La base han de ser els impostos, que no són altra cosa que una part del que el país produeix. Però quan l'estat és especialment necessari és en temps crisi, per ajudar els que menys tenen i protegir els béns dels que en tenen a través de l'estabilitat social i política. Són aquests temps quan menys impostos es recapten perquè és també quan menys diners es guanyen. Hume i Smith plantegen la possibilitat que l'estat s'endeuti, per compensar aquesta menor recaptació d'impostos, i per tant es genera la necessitat de trobar creditors que vegin remunerat el seu préstec a través d'un interès. Això és antitètic amb la protecció del mercat, perquè entra el mateix estat en competència directa pels recursos financers, amb els emprenedors que necessiten capital per desenvolupar llurs negocis.
Tant Hume com Smith són enemics del dèficit de les finances públiques perquè pensen que això endeutarà l'estat i crearà a la llarga un problema més gran que el que es vol resoldre. L'equació té difícil –aparentment, impossible– solució.
Al segle XIX s'obren dues línies de pensament. Una, defensada per David Ricardo, pretén fer l'estat petit reduint, per tant, la seva despesa; l'altra, formulada per John Stuart Mill, visualitza la capacitat financera de l'estat per reduir les desigualtats i invertir diners públics per fer créixer l'economia. Segons ell, el principi de l'autoregulació de l'economia, en el qual creuen, quasi com un dogma, els que pensen com Ricardo, és fals i és necessària la intervenció de l'estat per regular els mercats.
Al segle XX el pensament de Ricardo és seguit per economistes majoritàriament austríacs, Schumpeter i Hayek, i el de Mill, per l'escola britànica, Hobson i Keynes. Aquestes dues antagòniques teories han arribat fins a nosaltres. Els primers, malgrat ells, han demostrat reiteradament via els fets que imposar l'austeritat en temps de crisi no funciona (crisi del 1929, crisi del Japó als 90's, crisi d'Europa el 2008), i els segons, que aquesta es resol permetent el dèficit públic i utilitzant la força de l'estat per impulsar l'economia a través de polítiques expansives, New Deal als EUA. Si l'austeritat es fa socialment insuportable i escapa del control dels polítics es pot arribar a la guerra, que és la política d'inversió pública portada a l'extrem...
La guerra mundial va posar fi a la política econòmica contractora del Japó i el Regne Unit. Els EUA ja l'havien abandonada des de l'arribada dels demòcrates el 1932. A Alemanya la deliberada política d'inflació a partir de 1923 per reduir el pes de les reparacions de guerra del Tractat de Versalles i per pagar el salaris dels treballadors del Ruhr envaït per França, crea un dèficit que el Reichsbank intenta cobrir imprimint més diners. Això porta a la hiperinflació i obliga a la renegociació de les reparacions de guerra amb França. Part del capital privat estranger fuig d'Alemanya i el Reichsbank apuja l'interès per evitar-ho. Els partits en el poder intenten equilibrar l'economia amb retallades draconianes i es produeix la paradoxa que només el partit nazi proposa impulsar l'economia des de l'estat. Va ser l'excés d'austeritat i no la hiperinflació la que va posar fi a la república de Weimar i va portar els nazis al poder via eleccions lliures el 1933.
L'argument de l'austeritat té l'avantatge de la seva inqüestionable simplicitat: no es pot curar el deute amb més deute. És cert només en els seus efectes, no en les seves causes, perquè la variació dels paràmetres que determinen la solució del problema depenen d'aquest. L'austeritat implica un factor d'injustícia social perquè afecta especialment els que menys tenen i fa recaure el pes de la crisi sobre les classes socials més pobres.
No és possible que tothom talli el seu creixement al mateix temps, perquè si això augmenta la competitivitat de l'economia faltarà que algú compri el que de manera més eficient es produeix. És necessari que algú no practiqui aquesta política si es vol que aquesta tingui efecte. No es pot tampoc, tal com pretén Europa, reduir el dèficit públic i privat al mateix temps. Caldria que el sector privat pogués desendeutar-se mantenint la despesa pública i que després fos l'estat qui reduís el seu endeutament.
La política d'austeritat econòmica de la UE produeix resultats, però els contraris dels pretesos: globalment des del final del 2012 la Unió decreix, especialment els països del sud, però també Alemanya, que ha decrescut el 0,6% l'últim trimestre del 2012. No es pot pensar que l'exportació, a Espanya, salvarà l'economia quan aquesta esdevingui més eficient per les reduccions salarials i la menor despesa social. Això és cert per a Alemanya, segon exportador mundial després de la Xina, però no per a la resta de la UE. Els convé a ells, però no a la resta d'estats de la Unió. El problema és que la política de la UE no és determinada per la seva ciutadania sinó pel joc de poder entre els estats membres, i el més fort és Alemanya, enfrontada a un grup heterogeni d'estats que es mouen del dubte al temor, de la inseguretat a la desconfiança, de la confusió a la protecció del que consideren els seus interessos nacionals, que a voltes no són més que els interessos de certes classes socials que tenen l'actiu més important en temps de crisi, la liquiditat, i poden, per tant, condicionar la política.
Com diu Mark Blyth en un assaig al FA de maig-juny 2013, l'única sorpresa és que això no és una sorpresa. L'IMF el juliol del 2012 ho va declarar: retallades de la despesa pública en economies interrelacionades en un període de recessió perjudiquen les possibilitats de creixement. No hi ha hagut país que adoptada l'austeritat no hagi augmentat el seu deute públic quan la raó bàsica d'aquesta política era precisament reduir-lo.
Si Espanya no formés part de la UE ja faria temps que, governant la dreta o l'esquerra, hauríem canviat la nostra política econòmica. Quan la protecció de l'euro esdevindrà menys important que els interessos de la nostra ciutadania, perquè on és escrit que entre el que fem i l'abandonament de l'euro no hi ha una tercera via? Però per fer creïble la nostra posició necessitem aliats i fer explícit que estem disposats a considerar totes les opcions.
