Justos per pecadors

Aquests dies hem vist una sèrie d'errors que es poden entendre però que no s'han d'acceptar ni repetir. Un matrimoni ha tingut la desagradable sorpresa de veure que al cadastre diu que casa seva ja no els pertany, que l'han venut. Ells no l'han venuda a ningú i han descobert que tot és fruit d'un error de l'administració. Ara, viuen un calvari. Un altre. Un home entra a quiròfan perquè l'operin d'un quist a la mà esquerra però el cirurgià s'equivoca i li opera l'altra mà. Com es poden imaginar, els responsables dels errors, de les negligències, les han assumides però res més. Vull dir que els maldecaps i els problemes són per a les pobres víctimes que han rebut les conseqüències de feines mal fetes. No troben que com a mínim, al marge d'assumir la responsabilitat, el que convindria seria ajudar el qui ha patit l'error i facilitar-li tot el que convingui fins a aconseguir restablir del tot el que s'ha malmès? Però si s'hi fixen això no passa mai. Se sol deixar el ciutadà a la seva sort i desemparat perquè s'espavili i denunciï, demandi i exigeixi una restitució com Déu mana. Ara fem l'exercici al revés. Tots acabem de passar comptes amb Hisenda, que el mateix ministre Montoro ha admès que també s'equivoca i que hem de ser comprensius. Quina barra! Quan l'error el comet un particular, un ciutadà, no cal que sigui conegut, que sovint tampoc ho fa sense voler, li cau allò que en diem tot el pes de la llei. I això vol dir no només la pena de telenotícies perquè ens en farem ressò tots els mitjans sinó que, a més, l'administració activarà tots els sistemes per castigar-lo i fer-li pagar amb escreix –interessos i multes– una falta perquè escarmenti i es guardi bé prou de tornar-hi.

L'errada, si la comet l'administració, integrada per persones que també s'equivoquen –perquè ja sabem que forma part de la nostra naturalesa–, se socialitza ràpidament però les responsabilitats s'esvaeixen com per art de màgia. L'últim exemple el tenim en la declaració de l'expresident de Catalunya Caixa, Adolf Todó, en compareixença al Parlament sobre la crisi bancària: “Era una festa i ens vam equivocar tots.” Però repercuteix en uns pocs que no en tenen cap culpa; com sempre, paguen justos per pecadors.