Raiers

Tot està connectat i quan el Constitucional va fondre l'Estatut hi va haver un desglaç espectacular de sobirania i ara les aigües del catalanisme baixen braves. Fer política en aquest país ja no és passar el dia pescant plàcidament i tornar cap a casa amb el cove mig buit però amb l'ànim alegre del diletant que ha passat una jornada magnífica sentint la dolça remor de les aigües tranquil·les. Ara fer política és moure's amb velocitat per entre els ràpids i els remolins d'una societat cremada i empobrida que, de forma majoritària, ha convertit l'assumpció de la pròpia sobirania i el control dels propis recursos en la seva pacífica revolució de vellut.

La crescuda ha estat tan ràpida i contundent que alguns líders i alguns partits encara no han sabut reaccionar i continuen parlant de permisos de pesca quan del que es tracta és de no ofegar-se. Fa patir veure Duran i Lleida remant en la direcció oposada a la de la resta de la seva federació o el PSC agafat pels peus pel federalisme de postal del PSOE mentre l'aigua ja li arriba al coll. També a l'altre costat haurien d'anar amb compte i no confondre el corrent a favor amb la unanimitat, i haurien de tenir prou intel·ligència per canalitzar l'aigua cap a bon port sense que tot acabi com una efímera crescuda primaveral amb els navegants dispersats abans d'arribar a destí.

Un lloc a on saben de rius és a la Pobla de Segur. Diumenge van fer baixar els rais, les embarcacions de troncs relligats amb què tradicionalment els pallaresos feien baixar la fusta dels boscos fins a les ciutats i el comerç riu avall. Van embarcar al matí a la presa de Sossís, cinc quilòmetres riu amunt, vestits de manera tradicional, amb un farcell amb el fato (el menjar i el vi), i agafant amb força les llargues remeres van conduir amb força el rai fins a la Pobla, on els esperava una gentada que aplaudia sota el sol de juliol i feia gresca per celebrar que les coses, quan es coneix i es respecta el riu, acostumen a tenir un bon final.