Opinió
L'endemà del dissabte
Últim.
En el món de la ciència-ficció hi ha un subgènere dit de l'últim home. Exemples coneguts en són la novel·la Sóc llegenda (ed. Laertes), del recentment desaparegut Richard Matheson, de la qual es va fer tres pel·lícules, incloent-hi The Omega Man (1971), en què un Charlton Heston permanentment suat ha de lluitar contra una raça de mutants, o Oblivion, amb Tom Cruise, estrenada aquest mateix any. Bob Dylan fins i tot va fer una cançó sobre el tema –Talkin' World War Three Blues (1963)– en què el protagonista solitari encén els cigarrets en parquímetres radioactius. Totes aquestes històries tenen la mateixa premissa: una catàstrofe mundial que elimina tota la raça humana menys una sola persona
(o unes poques persones).
(o unes poques persones).
Catàstrofe.
El degà del subgènere de l'últim home és l'escriptor anglocaribeny M.P. Shiel, que, el 1902, va publicar una joia de novel·la titulada The Purple Cloud (acabada
de reeditar en anglès; també hi ha versió castellana: La nube púrpura, ed. Reino de Redonda), en què una erupció volcànica inunda la terra de cendres verinoses. Només un sol home, atrapat al pol nord, sobreviu. Després de viatjar arreu d'un món cobert de cadàvers, troba una noia adolescent que també ha sobreviscut, amagada en un soterrani. Malgrat els recels de l'home –que considera que la raça humana ha estat massa cruel per merèixer que reneixi– ell i la noia acaben reproduint-se. Ara bé, si es coneix la biografia de Shiel, la trobada amb l'adolescent no és tan innocent com pugui semblar a la novel·la: l'autor era un pederasta, empresonat durant dos anys per haver abusat d'una menor: un delicte que, pel que es veu, no era tan mal vist a l'illa caribenya on va néixer i créixer i que porta el nom catalaníssim de Montserrat.
de reeditar en anglès; també hi ha versió castellana: La nube púrpura, ed. Reino de Redonda), en què una erupció volcànica inunda la terra de cendres verinoses. Només un sol home, atrapat al pol nord, sobreviu. Després de viatjar arreu d'un món cobert de cadàvers, troba una noia adolescent que també ha sobreviscut, amagada en un soterrani. Malgrat els recels de l'home –que considera que la raça humana ha estat massa cruel per merèixer que reneixi– ell i la noia acaben reproduint-se. Ara bé, si es coneix la biografia de Shiel, la trobada amb l'adolescent no és tan innocent com pugui semblar a la novel·la: l'autor era un pederasta, empresonat durant dos anys per haver abusat d'una menor: un delicte que, pel que es veu, no era tan mal vist a l'illa caribenya on va néixer i créixer i que porta el nom catalaníssim de Montserrat.
Acudit.
La contribució catalana més reeixida al subgènere en qüestió és, segurament, el Mecanoscrit de Pedrolo. Però, i si els seus protagonistes no haguessin estat tan joves i sensibles com l'Alba i el Dídac? Què hauria passat amb la humanitat, posem per cas, si els últims humans haguessin estat els també catalans Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho? (Quins dels seus dos idiomes haurien convertit en universal, atès que haguessin pogut començar des de zero? No calen apostes.) O si l'últim home hagués estat Pere Navarro, caminant sol i perdut, fins
que topés Marina Geli?
que topés Marina Geli?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
