El país veí
Ens agradi o no, almenys al moment d'escriure aquest article, estem associats al nostre país veí. Bé, més que associats, estem segrestats. Un segrest que complirà el tercer centenari i que ha tingut etapes de totes menes. Però, al cap i a la fi, una retenció en la qual hem pagat més del rescat estipulat i que ara ja es fa irresistible.
Segurament víctimes de la síndrome d'Estocolm, hem conviscut amablement amb els segrestadors, i fins hem intentat trobar formes de relació que fessin possible un lligam en llibertat. Hem ofert el pa i la sal amb la mà oberta a oblidar el llarg memorial de greuges i hem establert vincles de sang que podien ser lligams indestructibles. Tot ha estat impossible i la Castella imperial s'ha entossudit a imposar la raó de la força a la força de la raó. Guanyaren, sense convèncer, i quan s'han complert els terminis establerts, els raptors han acabat les argumentacions per mantenir el segrest i potser també per intentar un nou tipus d'associació, però s'han entossudit a no deixar anar la mamella.
Per més, ¿qui se la jugaria en aquest país veí, on la democràcia no és més que una finíssima capa de pintura? Amb un mapa polític incert i inestable, amb un sol partit polític, quan s'han suïcidat les opcions més engrescadores, que té la capacitat ell sol d'esdevenir govern, oposició, alternativa i extraparlamentarisme, mentre la mentida es converteix en moneda d'ús legal (legal?) utilitzada per mantenir els rovellats drets de conquesta. Un país veí que no ens ofereix garanties de gaire res i que només manté la força depredadora de qui ho deu tot a la creu i a l'espasa.
Quan la realitat demostra que ens ha estat impossible crear un Estat modern, fet per la suma de voluntats i amb ganes d'afrontar lliurement l'encaix a una Europa unida, a partir del reconeixement dels propis drets nacionals, ara només ens queda el camí que marqui l'exercici del nostre dret a decidir, en què, un cop hagin fet l'acte de contrició necessària, sempre considerarem els nostres veïns amb un tracte especial. Ah! I fins i tot, consumirem preferentment els ibèrics de pota negra, les cloïsses gallegues i el formatge d'Idiazabal.
