Nicolau Maquiavel: aparença

“Jo mai no dic el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m'escapa alguna veritat de tant en tant l'amago entre tantes mentides que és difícil reconèixer-la”, diu Nicolau Maquiavel (1469-1527) en una carta a Francesco Guicciardini l'any 1521. El pensament de Maquiavel es concentra en l'aparença: tothom veu el que aparentem però ben poca gent veu el que som. La humanitat sencera, egoista de mena, jutja més a partir dels ulls (enganyosos) que no pas amb la intel·ligència. Hi veiem, sí, però tot sovint no comprenem res. És curiós el rebuig cap a Maquiavel al llarg de tota la història, fins al punt d'haver convertit l'adjectiu maquiavèl·lic en un insult paral·lel a execrable, malèfic i tot de coses lletges. Aquest filòsof i diplomàtic florentí ha estat seguit per molta gent; també pels que el critiquen. El príncep, la seva doctrina política més coneguda, fa bandera d'una nova terminologia i de sentències arxiconegudes com “la fi justifica els mitjans” (que, en realitat, és de Napoleó) i ha remès a idees polítiques com ara les tres maneres de conservar els estats avesats a viure en llibertat: destruint-los, vivint-hi o bé deixant-los tranquils amb les seves lleis. A El príncep, Maquiavel es mostra rotundament contrari a la República, mentre que als Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi escriu una defensa de la República ben organitzada, com la romana, en què tots els partits polítics es mantinguin en equilibri. Tanmateix, algú que exposa la manera com el sobirà ha d'arribar al poder i mantenir-s'hi, emprant, si cal, l'astúcia, la mentida i la crueltat, no sembla massa bonhomiós... Som davant d'un irònic? D'un trastorn de la personalitat? D'una incoherència abissal? Ja ens ha avisat que menteix compulsivament. El que queda clar és que ens deixa llegir sense filtres la corrua d'arts infames ordides pels governants: “La política és l'art d'enganyar.” Perquè quan pinta el seu príncep dibuixa, de fet, a tots aquells que volen escalar, arquejar-se, dominar. El pa de cada dia, vaja.