En Fuentes ha plegat

Ahir en Manel Fuentes es va acomiadar d'Els matins de Catalunya Ràdio i dels oients. Ho va fer, com sempre, emfatitzant la seva independència i el seu esperit lliure i inconformista. I, qui sap si sota els efectes d'aquella benvolença amb la qual sempre es contempla els que dimiteixen, pleguen o moren, una part de l'audiència va experimentar una certa sensació de pèrdua. En aquest país on tothom té cadàvers a l'armari i on passen més coses i més importants entre les clavegueres que a la superfície, fins i tot és probable que algú consideri que l'han animat a abandonar perquè durant aquests anys ha trepitjat massa ulls de poll. Jo no descartaria res però, per ser honestos, confessaré que no és sant de la meva devoció.

El seu estil agressiu, una mica arrogant i tens m'incomoda, no m'ajuda a començar bé el dia i em sembla que ni és intel·ligent, ni profitós periodísticament. Les seves entrevistes tenen a vegades la tibantor primària d'un interrogatori policial o d'un combat dialèctic on es cobeja noquejar l'adversari. Sense subtileses, ni esgrima, ni elevació argumental; obsedint-se en una dada, una veritat, un punt que ell considera clau i que situa els interlocutors a la defensiva, sense aconseguir que la conversa creixi i s'enriqueixi, ans al contrari, provocant que s'encalli en l'anècdota. Em sembla que en Fuentes té els rampells dels altius, dels absolutistes, dels que s'han avesat a fer passar la seva; i també que la seva concepció del periodisme és més propera al “gran carnaval” que a Lou Grant. Sé, a més, que molts el consideren nacionalment tebi, tot i que juraria que, en el trànsit del tripartit al govern de CiU, s'ha anat adaptat a la temperatura ambient. Però de tots els retrets que durant aquests anys he estat fent en silenci al conductor del programa més important de la radio pública del meu país, el més ardent és el de la manca de pluralitat en la tertúlia econòmica dels dimarts que amb tanta satisfacció ha moderat.

En Fuentes, després de cursar un màster d'economia a l'escola de negocis de l'Opus i haver-se fet seves unes quantes veritats revelades en aquest temple del saber lliberal, ha actuat amb la passió del convers i als seus micròfons no s'ha donat mai l'oportunitat als keynesians perquè expliquin la seva visió de la crisi i dels camins per sortir-ne, ni tampoc als partidaris d'aquella fiscalitat que abans anomenàvem nòrdica i que tant afectaria els que cobren barbaritats semblants a allò que les males llengües diuen que cobrava la seva productora per fer el programa. La prova exacta i definitiva de l'estil i la perspectiva que no em complau, la vam tenir un matí en què va entrevistar Vicenç Navarro, l'economista sorrut que explica amb gran lucidesa i profusió de dades els mals dels nostres temps. Més enllà de la mala grapa periodística i la mínima educació exigible, aquell dia em va deixar claríssim que quan recorre a l'èpica i la lírica del seu admirat Boss perquè invoqui el futur en una terra de somnis i esperances, ell i jo no estem pensant en el mateix indret.