El món dels coixos

No hi ha cap mena de dubte: el món de la coixesa és tot un altre! He transcrit coixesa a disgust, perquè sempre he sentit a dir coixera. L'actual edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans així ho diu. Sempre m'he preguntat per què els gramaticòlegs –el mot és meu– vigilants de la puresa de
la llengua acullen expressions d'origen aliè a la nostra terra, d'ús minoritari, i, en canvi, no recullen paraules d'ús corrent. Deixem-los en el seu món, més o menys paral·lel al real.

Després d'un procés evolutiu, pesat, llarg i dolorós, em trobo immers sense poder obviar-ho en un nou món: el dels coixos. Aquest resta estès fins als últims confins de les civilitzacions i amb milions de practicants amb més o menys afició, resignació i gràcia. He dit gràcia perquè hi ha molts coixos que viuen amargats i caminen amb mala gana. Tenen una expressió trista a la cara: no accepten la seva coixesa. He pogut comprovar-ho en els curts circuits de vianant que practico. En apropar-se un exemplar, assajo una bona expressió i espero esdeveniments. L'emprenyat amb el seu problema no vol conversa: es considera maltractat per la vida i veu culpables de la seva desgràcia inclús en els col·legues. Hom el deixa passar amb llàstima. En canvi, el que manifesta la seva addicció al moviment amb un somriure, exigeix una paradeta. És maco! Segons les afinitats dels acarats, la trobada pot ser curta o llarga i profitosa.

L'educació, el respecte a la gent gran i les atencions als minusvàlids, per part dels joves, és mínima. Ho he constatat. Descric un fet prou representatiu. A les 7 de la tarda d'un dia laboral, a la vorera del carrer Maragall, al davant dels magatzems Zara, un grup mixt d'una dotzena de joves de parla catalana ocupava tota la vorera i els vianants havien de baixar a la calçada per passar. Per la meva dreta, vaig intentar amb el bastó apartar-los. Ni cas i sols riure. Vaig passar per l'asfaltat i a l'altre costat de l'obstacle, amb ostensibles moviments del bastó, vaig dir-los cridant: “Mal educats! Hauria de fer-vos vergonya, si en tinguéssiu, és clar! Molesteu els vianants i ignoreu els minusvàlids!” Un del grup sortí disparat, m'agafà pel clatell i digué: “Coix dels collons! Jaio, corre cap a la llar de jubilats i no te'n moguis fins que jo t'ho digui. Ho entens?” I em deixà. Una riallota dels joves contrastà amb la fredor dels espectadors. Envalentit, hi vaig afegir: “Si fos vint anys més jove, amb la puntada als testicles que t'hauria clavat, no els hauries pogut aprofitar ni per arrebossar i fregir la teva vídua titola! Desgraciat!” Els vianants van aplaudir i els provocadors es dispersaren. He tingut una mostra de l'actitud i de la falta de civisme i educació del jovent. Evidentment no de tot. En enfadar-me, em surten arrels del petit poble de pagesos en què vaig néixer ha fet 85 anys. Dispenseu-me.