Desnonament oceànic
L'article Anthropogenic ocean acidification [...], publicat a Nature per James Orr i altres, analitza un altre impacte de les emissions de CO2: l'acidificació progressiva dels oceans. Com veurem, si no les reduïm, provocaran la desaparició d'uns petits organismes, els pteròpodes amb clova, que són a la base de la cadena alimentària de peixos com el salmó, el verat i la sardina. Fa temps que és ben conegut i públic que un augment del CO2 a l'aire es tradueix en un augment del CO2 als oceans. Això fa que es redueixi la quantitat d'ions carbonat dissolts, que són utilitzats pels organismes que fan cloves, i consegüentment, els dificulta llur formació. Ara, aquest article conté diverses novetats d'envergadura.
La primera és que, fins ara, els estudis se centraven en valors mitjans a tots els oceans, o a les seves parts càlides, i pronosticaven problemes per a la construcció de cloves quan hi hagués 1.200 ppm de CO2 a l'atmosfera. Però les reaccions químiques involucrades són sensibles a la temperatura i, en oceans més freds, la reducció d'ions carbonat està incentivada. I així, quan es té en compte aquesta variació natural induïda per la temperatura, que ja ocorre avui als nostres oceans, s'obtenen uns resultats molt diferents: a les aigües fredes polars i subpolars (per sobre dels 60º de latitud), els problemes de calcificació ja hi apareixeran quan s'arribi a tan sols 560, i no 1.200, ppm de CO2 a l'atmosfera. Si no canvia res, això serà d'aquí a 50 anys.
Per veure què els passa als pteròpodes, els investigadors els varen sotmetre a aquestes condicions: al cap de només 48 hores, com mostren clarament les fotos incloses en l'estudi, la seva clova començava a mostrar punts de dissolució avançada. Literalment s'estaven esclovellant, talment un desnonament oceànic. No cal insistir sobre l'impacte que un animal amb clova se'n vegi desproveït: la seva desaparició impactaria directament i fulminantment tota la cadena alimentària per sobre seu.
És important recordar que la cadena d'accions i reaccions aquí analitzada té molt poques de les incerteses que normalment afligeixen les prediccions a conseqüència de l'escalfament global. De fet, i de llarg, aquí, la més gran incertesa, i l'única cosa que pot frenar aquesta cadena d'esdeveniments, seria una reducció en el CO2 que finalment acabi havent-hi a l'atmosfera. És a dir, hi podem pujar de peus a sobre. Una de les propostes de la geoenginyeria per reduir l'escalfament global, sense haver de reduir les emissions de CO2, és llançar sulfúric a l'atmosfera, per tal d'assolir la mena de refredament que provoquen les emissions volcàniques. Ara, gràcies a aquest estudi, veiem que, si ens deixéssim seduir per aquests cants de sirena, potser podríem impactar en l'escalfament, però no deturaríem el procés aquí descrit, car el CO2 seguiria augmentant a l'atmosfera i, amb l'augment, es desencadenarien els processos aquí descrits.
Com diuen la ciència del sistema Terra i la teoria de Gaia, tot està interrelacionat en aquest meravellós planeta nostre, i canvis forçats en una direcció tindran repercussions en altres. El nostre impacte com a espècie es fa sentir al món de moltes i molt intenses maneres, de les quals l'escalfament global és la que ens cal resoldre més urgentment, perquè si no se'ns acabarà el temps. Però la moral d'aquest estudi és que no és ni de bon tros l'única, i que, en realitat, el que ens cal, per utòpic que sembli, és canviar la nostra manera de viure com a societat. Aquest canvi arribarà inevitablement. Nosaltres només podem triar si mirem de fer-ho amb el màxim ordre i control possible, o si passem de tot i el planeta ens l'imposa a la brava.
