La frase

Us ho confesso: les dependentes em fan por. Tenen poder, i ho saben. Dic dependentes perquè la majoria de què parlo són noies. Totes les dependentes, em direu? No, és clar. Les que jo dic solen treballar en grans franquícies de botigues de roba –i no ho són pas totes, perquè hi ha excepcions que, per contrast, brillen soles–, solen ser molt joves, molt primes, indolents i amb un punt d'altivesa. Els és absolutament indiferent que entris o no, que compris o no, que surtis de la botiga satisfet o humiliat. Són l'antítesi del que el costum i els manuals diuen que ha de ser un bon venedor: amable, de somriure fàcil, atent sense ser apegalós, que estigui content que hagis entrat a la botiga, que no li faci mandra atendre't i que sigui capaç de fer d'aquell acte mercantil –jo vull i ell té, jo pago i ell cobra– una estona agradable que voldràs repetir.

Ah!, les frases d'algunes dependentes! Surts de l'emprovador amb la peça a la mà, t'acostes a la primera que trobes i li dius: “Sisplau, necessito una talla més.” I ella, sense mirar-te, et deixa anar la frase: “Tot el que tenim és allà.” I no es mou. No t'ajuda a buscar, no t'acompanya, no s'esforça, no fa veure que té interès que trobis el que necessites. La frase “si no és allà, és que no hi és”, pronunciada mentre mastega xiclet, és demolidora, et deixa sense alè, sense esperança, amb la constatació que tant se li'n dóna i que no li importes gens. Sisplau, doneu-me dependentes que em saludin quan entri a la botiga, que semblin contentes de veure'm, d'aquelles que et venen la peça i que, de franc, et regalen un consell i una paraula amable. La gent em diu que segurament el problema d'aquestes noies que t'engalten la frase és que tenen uns contractes fastigosos i uns sous més prims que elles mateixes. Jo crec que més que això, que també, és la música que els obliguen a sentir tot el dia allò que les converteix en abúliques, indiferents, enemigues dels clients que, santa innocència, només volen comprar-se un jersei de rebaixes.