Pastissos blaus

Pastissos blaus, liles, roses, verds; magdalenes de coloraines; dolços que semblen de silicona; llaminadures amb consistència de porexpan, i pastes de matèria indefinida que tenen una vaga reminiscència de confiteria... A la humil magdalena li han sortit uns rivals que competeixen en extravagància. Amb la fal·lera dels anglicismes gratuïts, molts establiments continuen venent les mateixes magdalenes de tota la vida, però amb el nom canviat. Ara en diuen muffins, que són les magdalenes britàniques, menys esponjoses i menys dolces. En un bar o en una pastisseria, la paraula muffin queda molt fashion.

De cop i volta s'ha posat de moda una mena de magdalena americana que es diu cupcake i que és un pastisset amb aparença de magdalena, però personalitzat. Ço és, admet tota mena de potineries en nom d'una originalitat i una creativitat que està a l'altura del més gloriós kitsch made in USA. Hi ha molt de color blau, pastilletes de coloraines i decoracions deplorables. Es fan uns tallers i cursos de cupcakes que són molt més propers als treballs manuals amb plastilina que al noble art de la rebosteria. Juro que he vist un estoig de retoladors “aptes per pintar aliments i especialment indicats per a l'elaboració de cupcakes”. Ecs.

És simptomàtic que les cadenes de televisió emetin cada vegada més programes de cuina comprats a productores anglosaxones, com si els Estat Units o la Gran Bretanya fossin la flor i la nata de la gastronomia mundial. I és freqüent que cuiners i cuineres anglòfons ensenyin a fer cuina italiana, francesa, japonesa, peruana o libanesa. Només cal veure com interpreten la paella els americans per desconfiar de les seves lliçons magistrals. La cuina entra pels ulls, és cert, però quan triomfen els pastissos blaus i fins i tot un formatge verd lloro –teòricament, gouda amb pesto– és que el gust es perverteix amb alegria. El gust estètic i l'altre.