Bitllet a la hisenda pròpia

Això del tren, ja se sap, sempre et pot fer quedar malament. Jo tirant floretes dilluns passat al revisor del rodalies que neix a Portbou per arribar a Barcelona per la rapidesa a atendre els viatgers de Colera sense bitllet i –potser sentint vergonya dels elogis– en tota la setmana no ha tret el nas als vagons fins a Figueres. Bé, siguem precisos, no ha passat pel meu vagó ni el dimarts, ni el dimecres, ni el dijous, ni el divendres. En fi, gràcies. I arribat aquí, també he d'entonar el mea culpa: vés a entendre per què, vaig fer passar el tren per Garriguella i no per Vilajuïga. Us puc ben assegurar que no va pas canviar el trajecte.

Tots ens podem equivocar. Em penso que era el dimecres que la quiosquera de Figueres que em va vendre el diari es va fer un embolic amb el canvi. Com que parlàvem de pocs cèntims, ho vaig donar per bo. Però, a la tornada, tot fent temps, sentia casualment com uns viatgers es queixaven d'errors en el canvi que havien patit aquells dia al mercat de la Rambla. Un home que havia comprat quatre coses –no sabria dir quines– n'havia pagat cinc, i mostrava indignat el tiquet de compra que es reservava per reclamar un altre dia. Li responia una dona, amb poca fe que li estiguessin. “Ja pots guardar el paper –li deia–.Com demostres que no te n'han posat cinc?” Ara intervenia una companya per explicar que ella marcava amb una creueta els bitllets de cinquanta, cansada que li discutissin si havia pagat amb un de vint. “M'he estalviat més d'una enrabiada –deia– i una colla de diners. Si em diu que era de vint, jo li faig treure els bitllets de cinquanta i que comprovi la creueta.” Quan hem pujat al tren, encara continuava el rosari de queixes, però m'he assegut massa lluny per poder sentir-ne els detalls.

Tot plegat, errors. Qui pot dir que mai no s'equivoca? El problema és si l'error sempre es decanta contra el comprador. Que sol ser el que passa. Si el comprador és un passavolant, endevina qui t'ha tocat. Si és un client habitual, és probable que l'espavilat comerciant acabi perdent-lo, a ell i als seus parents, amics i coneguts. A la llarga, mal negoci.

Aquesta lògica, aplicada a les relacions dels catalans amb les estructures tributàries de l'Estat –que cada any s'equivoca casualment en contra nostra–, hauria de fer-nos prendre alguna decisió. No crec que en tinguem prou marcant amb una creueta els bitllets que enviem a Madrid. Però, és clar, cada vegada que senten dir-nos que volem una hisenda pròpia s'estiren els cabells. Ells estan segurs que són justos, equilibrats i raonables.

Potser sí que la balança fiscal queda equilibrada amb els set o vuit bitllets que no ven el revisor als viatgers que pugen a Colera o a Vilajuïga.