El sol i la vitamina D
Les vitamines són substàncies presents en els aliments, necessàries en molt petites proporcions, que l'organisme humà no pot sintetitzar, si més no en quantitats suficients. Per això les hem d'obtenir dels aliments, i com que no tots les contenen totes, l'alimentació ha de ser variada, també per aquesta raó. El seu dèficit causa trastorns per carències que només es prevenen o corregeixen amb la vitamina corresponent. Les vitamines es classifiquen en dos grups: liposolubles, o solubles en greixos (vitamines A, D, E i K), i hidrosolubles, o solubles en aigua (vitamines C i del grup B).
Les seves funcions i efectes, i les conseqüències de la seva carència, es coneixen de fa temps, però es continuen investigant i es van incorporant nous coneixements sobre el seu paper. Una de les més estudiades darrerament és la vitamina D, que es troba en el greix de diversos aliments d'origen animal: fetge de peixos (d'aquí el vell ús medicinal de l'oli de fetge de bacallà), peix blau o gras (sardina, tonyina, salmó, anxova, anguila, seitó, verat), ou, mantega, formatges i llet sencera (els vegetals, en canvi, en porten molt poca, llevat d'alguns bolets). Per tant, per ingerir-ne quantitats suficients hem de menjar aliments grassos d'origen animal, sense oblidar que el consum de greixos ha de ser moderat (però prescindir-ne de manera exagerada pot causar dèficit de vitamina D). Recordem, per exemple, que quan es descrema la llet s'elimina també aquesta vitamina, i per això en alguns casos s'hi torna a incorporar. El dèficit de vitamina D en la infància causa el raquitisme, que es manifesta en falta de creixement i deformitats en l'esquelet (com les cames corbades amb forma d'O). El raquitisme dels adults, o osteomalàcia, afecta sobretot la columna vertebral, i és menys freqüent.
La vitamina D té una singularitat que fa que també se la pugui considerar una hormona, perquè no només l'obtenim dels aliments, sinó que també podem sintetitzar-la, en aquest cas per l'acció de les radiacions ultraviolades sobre la pell, com les del sol, que malgrat tot hem de prendre amb moderació, com molt bé explicava Lluís Martínez fa uns dies a Presència en un article titulat “Precaució amb el sol”. De fet, la llum solar acostuma a ser la principal “font” de vitamina D. És, doncs, evident que a l'estiu n'anem més ben servits que a l'hivern. Un estudi publicat aquests mes de juny, de Kasahara, Singh i Noymer, de la Clínica Mayo de Minnesota i de la Universitat de Califòrnia, mostra que el nivell de vitamina D de la població nord-americana arriba al màxim el mes d'agost i al mínim el mes de febrer, i suggereix que aquestes variacions podrien tenir algun paper en la incidència de determinades malalties estacionals. Per tant, en les èpoques de nivells més baixos, podrien estar indicats aliments enriquits amb vitamina D, o complements o medicaments que la proporcionin, administrats amb coneixement de causa i prescripció facultativa, perquè, per exemple, un excés de vitamina D en l'embaràs pot incrementar el risc d'al·lèrgies en els nadons, i quantitats altes d'aquesta, i d'altres vitamines, poden ser tòxiques. En això, com en molts altres nutrients i medicaments, més no sempre és millor. Les dosis han de ser les justes.
Fa uns mesos es va celebrar a Santiago de Compostel·la una jornada per tractar els coneixements actuals sobre la vitamina D, en què es destacà que és més que una vitamina i que una hormona perquè té efectes sobre totes les cèl·lules de l'organisme. També es posà de relleu que hi ha dèficits en la població, i més en zones com Galícia, on el clima no facilita una exposició solar suficient. Ja al desembre de 2010, la llavors presidenta de la Societat Espanyola de Nutrició, professora Rosaura Farré, comentava que la vitamina D està de moda pel seu paper principal en relació amb el calci i la salut dels ossos, i per moltes altres funcions, com la millora de les defenses, de la resposta enfront de les inflamacions i de la funció muscular normal. Semblen interessants altres efectes beneficiosos enfront de trastorns cardiovasculars, càncers, dèficits en la funció reproductora, diabetis, Alzheimer i malaltia de Crohn, però calen més estudis. Fan bé els turistes de buscar el nostre sol, sense passar-se. Si tot això s'hagués sabut a finals dels segle XVIII, potser Mozart no hauria mort als 35 anys, víctima d'infeccions, trastorns cardiovasculars i renals, que W.Grant, d'un centre de recerca de San Francisco, i S. Pilz, de la Universitat de Graz (Àustria), atribueixen a un possible dèficit en vitamina D, per la suma de dos factors: les poques hores de sol de Salzburg i Viena i que el compositor treballava de nit i dormia molt de dia.
