Bufar núvols

El iodur de plata és el compost químic de moda aquests dies a les terres de Lleida. El motiu: se li atribueixen propietats gairebé miraculoses a l'hora d'evitar calamarsades com les d'aquest estiu, que destrueixen collites abans d'haver-les pogut treure dels arbres i obliguen les companyies asseguradores a compensar els seus abonats amb una milionada d'euros que no estava prevista en les estadístiques pressupostàries.

El iodur de plata, alliberat amb cremadors des de la superfície, llançat amb coets, o bé ruixat amb avionetes, es va començar a utilitzar als Estats Units, i als setanta, en ple
desarrollismo agrari, es va implantar a les grans zones fruiteres de Ponent, la Franja i Aragó. A partir de 1976, els pagesos havien de pagar religiosament un impost a la Diputació de Lleida, per tal de sufragar una xarxa de 50 cremadors de iodur que s'activen quan algun núvol negre amenaçava les collites. Això es va acabar el 2004, quan el govern tripartit va posar fi a l'obligació de pagar aquest cànon. Durant 28 anys, a les terres de Ponent es van llançar a l'atmosfera més de tres mil quilos de iodur de plata. El 2008, en plena sequera, el iodur de plata va fer una darrera aparició fantasmal, amb unes suposades avionetes albirades a la Catalunya interior que “desfeien els núvols” abans que es formés la pluja, i que mai es va arribar a confirmar que efectivament es dediquessin a ruixar iodur.

Ara, la Diputació de Lleida ha reobert el debat i ha encarregat un estudi per avaluar la viabilitat d'aquest sistema. Calculadora a la mà, miraran si compensa la inversió en llançament de iodur en relació amb la reducció de danys per les tempestes de calamarsa que es poden evitar. Llàstima que en els números econòmics no hi surti el cost d'alterar químicament un clima que és en realitat el nostre únic aixopluc, ni tampoc hi constarà el ridícul que fem quan, volent convertir-nos en els amos del llamp de Zeus, acabem convertits en realitat en uns tristos bufanúvols.