Ara, també, amb els bisbes
És conegut que l'arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Maria Martínez Sistach, ha presentat la renúncia a la seu en complir els setanta-cinc anys preceptius. Com sempre que no existeixen raons excepcionals, el Vaticà sembla no tenir pressa a acceptar la dimissió i nomenar substitut, quan la diòcesi barcelonina és prou important per preocupar-se d'encertar-la, a més d'una possible reflexió més amplia, quan Rouco Varela ha entrat en idèntica situació canònica i, també, quan es diu que els nous aires que vénen de Roma creuen que s'ha de donar un tomb a tot allò que es cou en l'Església espanyola.
D'altra banda, el fet diferencial català és aquí, al marge de les consideracions actuals marcades per la campanya independentista, però, socialment i culturalment, l'Església ha de saber respondre al dret dels seus fidels a ser respectats com a membres d'un país que té llengua, cultura i formes de viure pròpies. Els nomenaments eclesials, doncs, no han de ser aliens, com moltes vegades ha passat, a la realitat catalana.
I ara, per acabar-ho d'adobar, a Madrid han començat la campanya. Els diaris Abc i La Razón dediquen especial atenció a la substitució a la diòcesi barcelonina, qüestionant el dret dels catalans a fer arribar alguns missatges al Vaticà i, al mateix temps, postulant noms en la carrera per la substitució, com si es tractés d'un campionat de força, on l'adhesió a la nació espanyola i a l'actual Conferència Episcopal fos fonamental en el concurs de mèrits. Pels diaris castellans, l'Església espanyola és una i indivisible.
Al final, sempre xoquem amb la mateixa pedra i es fa palès que la conquesta castellana de Catalunya es feu al so dels tambors que acomboiaven la creu i l'espasa. D'altra banda, els cristians catalans, que encara en quedem, hem estat prou covards per no plantar-nos en la reclamació de la necessària Conferència Episcopal Catalana i en la diàfana exigència al Vaticà de respecte al nostre dret a decidir. Talment, la independència nacional també ha de significar la proclamació d'altres realitats del país que ens són irrenunciables.
