Identitat europea

Des que l'anomenada transició nacional va arribar a l'agenda política catalana, un bon plegat de veus no han deixat d'advertir-nos dels perills que podria implicar. Se'ns diu que això “dividirà” la societat, que hi haurà un debat traumàtic, que al cap i a la fi la societat catalana no té per què haver de decidir si se sent més catalana que espanyola, etc. Sobre els sentiments no s'hauria de fer política, ens diuen, encara que ben pensat no es deixa de fer una altra cosa. Tota política digna d'aquest nom implica una contínua apel·lació a la sentimentalitat dels ciutadans. També l'unionisme amb Espanya es defensa des de posicions morals: se'ns para de no tallar els vincles, de continuar sent solidaris, de seguir lluitant pel respecte al fet català dins el marc espanyol, d'aquella tan fracassada pedagogia, etc.

Dir que l'unionisme és neutre moralment i sentimental, mentre que l'independentisme apel·la als afectes –i que, per tant, és il·legítim i s'hauria de treure del debat polític–, és una completa ximpleria. En aquesta línia de pensar, també se'ns afirma que el sobiranisme s'engega per raons tèrboles, com per exemple tapar la corrupció present en algunes forces sobiranistes amb unes noves estructures d'estat més condescendents. D'aquest suposat pecat en queda automàticament protegit l'unionisme, però, ja que a ningú se li acudiria dir que la Constitució espanyola i la unitat del territori serveixen per amagar els escàndols de corrupció del PP o el PSOE. Quan s'està convençut que la pròpia postura política implica una suposada superioritat moral, sempre s'acaba acusant l'opositor de tot un plegat d'indecències.

El ja cèlebre “catalans de merda”, present en el nostre panorama des de Luis de Galinsoga fins al destituït Carlos Gafo, delata que l'espanyolisme, la identificació amb els símbols, la llengua i trets espanyols, és percebut per part de l'unionisme com un senyal d'una virtut superior, davant de la qual només es pot ser un merdós quan hom comet la falta de negar-los o xiular-los. Ser catalans, massa sovint, és com portar la lletra escarlata. Però en lloc de demanar-se per què aquesta manca d'identificació amb els símbols d'Espanya, la reacció és de més animadversió i roïnesa, alimentant futures xiulades i fomentant la mútua animadversió.

En tot aquest procés hi ha també un component que va més enllà de Catalunya, que afavoreix l'emancipació però que, fatalment, també pot posar-li pals a les rodes. Estem vivint –sembla que en molts països occidentals– una crisi de la representació política, que fa que es qüestionin les formes d'actuació i la utilitat de la política democràtica a l'hora d'encarar la problemàtica econòmica i d'atur. Des de Catalunya es percep que el poder espanyol és inútil i contraproduent, però, en el fons, tota forma de poder polític està sent posada en dubte arreu d'Europa. No se sent que les institucions siguin portadores d'idees pel bé comú, sinó que són màquines cegues, atentes només a la seva reproducció elitista –i corrompuda–, empantanades en una dinàmica que no té res a veure amb els problemes de la ciutadania. O bé les noves estructures d'estat català es posen des del primer dia al servei dels catalans, o continuaran reproduint l'error que fatalment ha minat el desencís espanyol. La crisi institucional que viu Espanya, amb la seva corrupció d'alt nivell –que pot arribar fins al cap d'estat–, la incapacitat de fer quadrar les directrius econòmiques de la UE, l'atur derivat de l'esclat de la bombolla immobiliària, tot això acumula un desencís majúscul, que a casa nostra cau sobre unes classes mitjanes que han estat sempre fonamentalment catalanistes, però que ara s'han passat al sobiranisme, no per cap conversió ideològica ni per cap batalla intel·lectual entre partits en descrèdit permanent, sinó per la força de les circumstàncies.

El sobiranisme és la cara d'un reformisme radical, l'únic que permet que les nostres classes mitjanes somiïn encara en l'acció política democràtica com a resposta de futur. La resta de classes mitjanes espanyoles encara confien en l'unionisme, en part perquè l'orgull de la nació sempre és un bàlsam, en part perquè la divisió d'Espanya significaria un cop molt gran també a la seva economia. Que les classes mitjanes espanyoles no tinguin un projecte engrescador –més que desmembrar el gran partit d'esquerres tradicional en tres o quatre partits populistes i espanyolíssims– dóna la mesura exacta de l'abast de l'enorme erosió de l'Estat. Aquesta mancança, si es traduís en un vertader col·lapse econòmic, social i institucional, podria capgirar radicalment les oportunitats del nostre secessionisme.

Europa no acabaria permetent l'aparició d'un nou estat si aquest fet implica empitjorar les condicions de l'Estat espanyol, i tot perquè això augmentaria la factura de la UE cap a un inevitable rescat. La síncope d'Espanya és una oportunitat per al sobiranisme, però si acabés evolucionant cap a un escenari definitivament dramàtic, esdevindria una trampa fatal per a la transició nacional.

No sé si la consulta podrà celebrar-se o no, i si serà o no dins el 2014. Aquell mateix any, hi ha previstes eleccions europees, el mes de maig, unes eleccions que hauríem d'aprofitar amb el vot per mostrar una vertadera ambició sobiranista, fent confiança majoritària, i amb gran participació, a les forces polítiques catalanes que tinguin el futur estat català en el programa electoral. Això tindria més força que qualsevol acte popular –concerts, cadenes humanes, etc.– i demostraria un fet decisiu: la identitat catalana és fonamentalment europea.