Síntesi
Abans del debat sobiranista, a molts progressistes d'aquest país “les dolía la cara de ser tan guapos”. Còmodament instal·lats en una època en què la retòrica llibertària no exigia sacrificis, ni comportava un gran rigor de vida, ni coherències minerals, ser progressista resultava gratis. Era, vaja, una redundància. Ni la crisi econòmica ha aconseguit escrostonar la capa de maquillatge d'aquest progressisme de poltrona: per mantenir el rang de progressista oficial n'hi ha prou de proclamar, entre gala i gala, una invectiva “contra els bancs” o “contra el neoliberalisme”.
Ha estat precisament la demanda d'autodeterminació de Catalunya el factor que ha provocat visibles problemes estètics –sembla ser que només estètics– a un cert progressisme. Encara que l'últim manifest federalista[sic] signat pel progressisme oficial (Almodóvar, Machi, Mariscal...) legitimi l'statu quo heretat del franquisme, molts progressistes perspicaços s'han adonat que negar les facultats democràtiques de la ciutadania els situa en un punt incòmode, fins ara mai experimentat en el seu plàcid món de teories i postures per al consum propi.
És el que tenen les situacions de síntesi. El dret a decidir ha alterat la situació. S'ha acabat l'època en què el polític progressista podia declarar impunement allò de “no cal cap referèndum d'autodeterminació, ja ens autodeterminem cada dia”. S'han esgotat les llicències per a teratologies del tipus “no em feu escollir entre dues pàtries!” (com si, fins a aquí, no hi hagués hagut centenars de generacions de catalans que mai no han pogut escollir res!). El moment actual és ric en contrastos: icones populars i de l'espanyolitat com Dyango i Peret eren al concert del Camp Nou. No hi era Joan Manuel Serrat (que hi té tot el dret, a no ser-hi; però es fa estrany que algú de la seva trajectòria pugui sentir-se còmode denunciant el franquisme a l'Amèrica del Sud però no afrontant, en una direcció o una altra, el debat de la realitat immediata). Uns joves músics valencians cantaven Al vent, d'un Raimon absent a l'acte. Mentre molts historiadors continuen aferrant-se a una visió incorrupta de Vicens Vives (talment com si la història no modifiqués els diagnòstics de la història!), s'obvien les observacions de Tony Judt, que al llibre Postguerra va precisar: “Si Catalunya fos un país independent, estaria entre els més pròspers d'Europa”, i “el dèficit fiscal de Catalunya arrela en la substancial contribució que la hisenda nacional espera dels catalans”.
