EcoSPORTech i la convivència
Mentre la sala de plens era un tragí, un estira i arronsa constant que envalentia l'orgullós Anglada i posava en tensió tota la musculatura de la resta de companys de consistori, segurament alguns vianants es passejaven pel nou jardí de davant l'auditori emblema de la ciutat, l'Atlàntida, o observaven de reüll la neteja i arranjament del claustre de la catedral, on hi ha el sepulcre de Balmes. Magnòlies, rosers, espígol, flors de temporada... són els nous elements ornamentals d'aquests espais, de recent arranjament. L'Omar, l'Adama, l'Abdel, en Santi i en Salim s'ho miren satisfets. Ha estat la seva petita contribució a la ciutat on van arribar quan tenien entre 11 i 13 anys, procedents de Senegal, Mèxic o el Marroc. Una societat que semblava idíl·lica, ha resultat possiblement un malson en molts moments: sense acabar els estudis bàsics, amb problemes per trobar feina amb la crisi... han acabat formant part d'un programa d'emprenedoria social a través d'una cooperativa –dedicada a la jardineria– que han desenvolupat la UVic i l'Ajuntament, amb la col·laboració de la Fundació La Caixa. Són els nois EcoSPORTech.
M'he trobat amb tots cinc joves com a formador d'aquest programa. A l'aula, per donar quatre lliçons sobre comunicació empresarial a neòfits de la matèria. Al principi, i és normal, posen cara de no entendre gaire res: “Per què hem de comunicar?, per què hem de saber vendre?”, m'interpel·len aquelles mirades que encara conserven la sorra del desert incrustada a les pupil·les; o la desconfiança per un horitzó de bondats que encara no han assolit. Són incrèduls per naturalesa (o per necessitat?). Al final, el projecte EcoSPORTech ha acabat essent un treball de coaching personal a qui desconfia de les seves potencialitats. Vic, ciutat de Josep Anglada i la caliguliana PxC, també és la ciutat integradora que vol trencar els estereotips associats a la immigració. És la ciutat que lluita –d'acord amb la seva universitat– per reforçar els valors de la convivència i el projecte EcoSPORTech pot haver estat un nou pas en aquest camí.
ELS Faig escriure en un paper quins valors, tangibles i intangibles, associen als seus jardins; els faig trobar un argumentari de venda. Segurament, serà la manera més fàcil d'explicar-los allà on vull anar a parar. L'Omar, el més arrauxat i desconfiant, no deixa el bolígraf ni quan els altres ja fa deu minuts que han buidat el pap. Demana la paraula: “Som com som, i volem mostrar a tota aquella gent que ens ha criticat per la nostra nacionalitat –que es pensa que els marroquins només passem drogues–, que podem fer la feina molt millor i associant més valors al nostre treball que ells.” “No sabíem fer de jardiners i ara n'hem après. El nostre objectiu sabem que ara és tirar endavant amb nous projectes i nous jardins”, clama el xicot, amb un bri d'esperança que s'escorre entre les seves paraules.