La partida d'‘El Mundo'
El desenvolupament de la trama del cas Bárcenas, l'escàndol central de la política espanyola d'aquesta legislatura, ha fet emergir un actor parapolític de primer ordre: el diari madrileny El Mundo. Quin interès mou a aquest diari, i especialment al seu incombustible director, Pedro J. Ramírez, a posar els seus papers i webs al servei de l'extresorer del PP perquè hi vagi col·locant les seves “bombes informatives” contra Rajoy i el seu govern? Considerat el diari més influent de la dreta espanyola, sorprèn a propis i estranys la singular creuada que sembla haver convocat contra l'actual direcció del partit.
Destapar escàndols polítics fins al punt de fer saltar ministres i presidents de govern ha estat una missió de la premsa de referència tan antiga com (sovint) tapar-los o dissimular-los. Des de l'anàlisi crítica de les funcions que s'atribueix a l'escàndol polític en el (mal) funcionament de les democràcies contemporànies, el nostre cas s'adiu al segon tipus que John B. Thompson detectava en la seva obra de referència, Political Scandal (2000). No es tracta d'un escàndol pròpiament polític (cas d'abús de poder, com Watergate o Gal), ni sexual, sinó “políticofinancer”. Com és sabut, el cas Bárcenas apareix en el quadre d'un macroescàndol anterior, l'anomenat cas Gürtel, i esclata en revelar la comptabilitat B del PP durant vint anys... No tractaré del cas Bárcenas. M'interessa apuntar només algunes notes sobre l'estrany comportament del diari mencionat en la seva particular contribució a la sobrerepresentació d'aquest escàndol. Que el diari competidor de referència de l'esquerra, El País, s'afanyés a publicar (31-1-13) els “papers secrets” de Bárcenas com a primícia per utilitzar-ho al seu favor i contra el PP, entra en tots els càlculs previsibles. Però, des de llavors, ha estat El Mundo, el gran diari de la dreta, el que s'ha erigit en altaveu i agent provocador del conflicte al mateix cor del Partit Popular. La culminació d'aquesta línia d'actuació es posà de manifest a partir del diumenge 7 de juliol quan Pedro J. hi publica la famosa entrevista (“Cuatro horas con Luís Bárcenas”). Després, el director va publicant suposats originals dels manuscrits del tresorer ja en presó a Soto del Real, i els diposita al jutjat. Bombes de dispersió diàries d'efectes imprevisibles, però letals.
Tot esperant aproximacions més sistemàtiques, suggereixo que l'estratègia d'El Mundo és doble. Una de mediàtica: competir en el mercat de l'escàndol més noticiable i obtenir rendiments econòmics i d'influència social contra els altres grans diaris. Pedro J. hauria acceptat de Bàrcenas un pacte: publicar declaracions a canvi d'accés als originals que li aniria passant a mesura que els anés presentant al jutge Ruz. Així ha anat. Un cop més es fa evident que no hi ha escàndol sense “gola profunda”, sense filtrador interessat.
Però és l'estratègia política del diari conservador allò que resulta més inquietant. El pacte Bárcenas-Ramírez obre una partida amb una intencionalitat meridiana: carregar-se la cúpula dirigent del PP i del govern. A benefici de qui? No pas del PSOE, que res no l'afavoreix com a alternativa. Només queda una direcció: la que duu a una possible aliança interna Aznar-Aguirre, amb possible suport de l'extrema dreta. Molts consideren Rajoy ja “amortitzat”. La batalla al si del PP està servida. Després de les eleccions del 2011, alguns pronosticaven al govern de Rajoy dos anys de vida per culpa de la crisi econòmica. La sorpresa és que la causa que pot fer saltar un govern de majoria absoluta nia a dintre del monstre i es diu corrupció sorprenent encara per als futurs historiadors de la política i del periodisme espanyols serà explicar el grau de responsabilitat que els diaris espanyols de referència –primer El País contra Zapatero, ara El Mundo contra Rajoy– han tingut en el desgast i caiguda dels governs amics.
