Fer el soldat

Durant aquests dies s'ha pogut visitar a l'Institut d'Estudis Ilerdencs una exposició que, amb el títol Fer el soldat a les terres de Lleida, explica de forma acrítica la història del servei militar a Ponent. Està organitzada pel ministeri espanyol de Defensa, disposa de la col·laboració de la Diputació de Lleida i coincideix amb la decisió d'anunciar el manteniment de l'acadèmia militar a Talarn (Pallars Jussà), després d'un any i escaig de marejar la perdiu i fer anar de bòlit els alcaldes de la zona, alguns dels quals molt atemorits per l'impacte econòmic negatiu en els bars, comerços i lloguers dels seus pobles.

L'exposició fa anotacions històriques asèptiques, passa de puntetes per temes tan desagradables com la Guerra Civil o la repressió als insubmisos, i mostra elements que podrien moure a la nostàlgia els més veterans, com ara les bàscules atrotinades de pesar reclutes, els bombos del sorteig i altres records d'històries de la mili, d'aquelles que alguns deuen recordar amb una certa emoció nostàlgica. És normal. Passa amb tot. Les coses que fem als vint anys les recordem després així, amb un somriure indulgent als llavis, per molt idiotes i ridícules que fossin.

La rentada de cara de l'exposició culmina amb un clamorós silenci sobre què han significat, a les arques públiques locals, les actuacions dels successius exèrcits i ministeris en aquest territori. No només per la utilització durant tres segles de la Seu Vella com una vulgar caserna, retornada a la ciutat en molt mal estat, sinó també per la usura en la negociació amb Lleida pels edificis militars abandonats del Gardeny, cobrats pel ministeri a preu d'or. Alguns militars veuen poc patriòtic que els alcaldes del Pallars calculin la presència de cada soldat pels euros de despesa als comerços. Però al ministeri calculen cada moviment de tropa segons el preu de mercat de cada metre quadrat d'equipament lliure. Sense pietat i sense fer presoners. Vet aquí la veritable batalla de Talarn.