Bancs de lladres

Als anys setanta i vuitanta, coincidint amb la irrupció de les drogues dures, els atracaments a entitats bancàries eren constants, fins que es va extremar la seguretat. Els botins van baixar d'una manera dràstica i els atracadors van anar desapareixent dels bancs quasi fins a l'extinció. Però vet aquí que el sistema bancari, caixes incloses, ha reciclat el vell ofici i ha ocupat l'espai dels lladres convertint els clients en víctimes.

Obrir una llibreta amb vint duros a nom del nét o el nebot que acabava de néixer era un fet habitual, propi del tarannà previsor dels catalans. Demostrava una confiança sòlida en les entitats d'estalvis arrelades al territori que es prolongava de pares a fills i d'avis a néts. L'empleat de la caixa d'oros assessorava l'economia familiar i del petit comerç, era un conseller fidel al mateix nivell del metge de família o d'un director espiritual. La gent gran hi confiava cegament, i no com els avis d'avui en dia, que temen posar els peus en una entitat financera. Estan escarmentats, se senten objecte del desig. Els festegen els estalvis com llops famolencs. Tots ens sentim desprotegits, fràgils, robables, entabanables per qui ens hauria d'emparar.

Escric això perquè un amic m'explica que en el moment de formalitzar una hipoteca el banc l'obligava a subscriure també una assegurança de vida. És il·legal vincular una cosa a l'altra, però els bancs, que n'han fetes de tots els colors, tenen carta blanca per escanyar, per cobrar comissions abusives i per sembrar de paranys la lletra petita. Se saben tan impunes que el FROB ha reconegut que dóna per perduts 25.000 milions d'euros que va injectar a la banca l'any passat. I l'anterior ja n'havia donat per perduts uns 10.000 milions més.

Quantitats esgarrifoses regalades perquè entre tots paguem la festa dels bancs de lladres i, de passada, les jubilacions d'or dels estafadors.