Lectura salvadora

El meu amic Salvador Jou, de les Preses, ha fet cent anys aquesta setmana passada. Per a sort de tothom, avui no és tan excepcional que algú compleixi cent anys, i segurament mai com ara no hi havia hagut tanta gent que hi arribés. El cas de l'amic Salvador, però, té un plus afegit que me'l fa especialment apreciat. I és que l'home és un lector apassionat, des de fa anys i panys. Ho llegeix tot, però si pot triar s'estima més “llibres gruixuts, que durin”, tal com diu ell mateix. Ara està submergit en la lectura d'Incerta glòria, de Joan Sales, i diu que s'ho passa molt bé, que li agrada molt. Fa poc em deia que havia tornat a llegir Els germans Karamàzov, l'última novel·la de Dostoievski, que ve a representar la culminació de la seva obra, explicant: “La vaig llegir fa anys, i no recordava prou bé com anava tot plegat.” Se n'ha fet un tip, de llegir, en Salvador Jou, durant la seva llarga vida, i ho segueix fent amb gran delit i gosaria dir que amb entusiasme. Això el marca, i de quina manera; no conec ningú que, amb tants anys a l'esquena, dediqui hores diàries a la lectura com ho fa ell, i sovint penso quina immensa diferència deu haver-hi, de portes endins per dir-ho així, entre una persona gran a qui li agradi llegir i una a qui no li agradi gens –que no només també n'hi ha, sinó que són la immensa majoria–. Coneixent-lo com el conec, i havent parlat llargament com ho he fet amb la seva filla Carme i el seu gendre Miquel, penso poder afirmar que la lectura ha salvat i salva la vida d'en Salvador. Per sobre de tot això, l'home presenta un caràcter quasi de noi entremaliat, evidenciant aquella insidiosa figura de pensament que els retòrics anomenen ironia. El dia que complia els cent anys, la seva filla Carme el va felicitar, és clar. Era al matí, i en Salvador li va dir que gràcies, però que encara no era pas hora: ell havia nascut al vespre. I el dia que van anar a celebrar-ho a un restaurant amb la família, a taula tots els comensals es van haver de posar ulleres per llegir els menús i les cartes de plats, menys ell. M'alegra conèixer i tractar personatges com l'amic Salvador, oimés tenint en compte que en aquest país sempre s'ha llegit amb una prudència i una cautela extremes; amb peus de plom, per dir-ho clar. Un país on la gent no està per poesies ni, en general, per la lletra impresa. Ja hi ha el futbol i la televisió, autèntic opi del poble, benvolgut senyor Karl Marx.