Arriba l'hora d'Europa

Fa temps que la Unió Europea està absent de l'escena internacional; fa temps que tenen més presència els estats membres que no pas la UE com a conjunt, en els conflictes forans. Posem per cas la tímida postura d'Alemanya respecte de la Líbia de Gaddafi i la contundent aposta de França i el Regne Unit i la nul·la presència de la UE o la poca incidència en el conflicte israelopalestí. Serà per la crisi econòmica que estem patint, o pel paper secundari dels càrrecs que haurien de representar internacionalment l'Europa unida, o per la percepció que té el món de l'Europa actual, o per l'hegemonia que encara volen tenir alguns estats membres, el cert és que la presència de la UE en l'escenari internacional no para de minvar i, de fet, és evident que, fins i tot els EUA, que abans es miraven primer Europa, ara opten per observar els estats asiàtics, com ara la Xina o l'Índia, i d'altres emergents, com ara el Brasil o Sud-àfrica, amb el que el centre de gravetat de la política i l'econòmica mundial es va desplaçant de l'Atlàntic cap al Pacífic. Ara, però, hem assistit a un fet que no deixa de ser sorprenent i alhora remarcable i que s'hauria d'aprofitar per posar Europa al nivell que li pertoca. Em refereixo al paper que està tenint l'alta representant per a la Política Exterior, Catherine Ashton, en el conflicte d'Egipte. La mandatària de la UE, tantes vegades criticada per la seva mínima presència en els afers internacionals, fins al punt que se li va adjudicar el sobrenom d'Absent, en al·lusió a les seves absències i al seu cognom, ara ha pres un paper significatiu en el conflicte egipci, fins al punt de ser la primera figura política mundial que ha pogut visitar i parlar amb el deposat president Mursi. No ha volgut que transcendís res de la seva conversa ni del lloc on es va produir, però és evident que representa un canvi d'actitud, potser més volguda pels mandataris d'Egipte que no pas per voluntat pròpia, però important en qualsevol cas. Ara, però, el que cal fer és no aturar-se, no amagar el cap sota l'ala, com tantes vegades ha fet recentment la UE. Ara, el que cal és aprofitar el moment per fer una proposta de pau creïble i amb capacitat de ser aplicada. És l'hora d'Europa; és l'hora que la UE recuperi el poder de seducció i de lideratge a què ens tenia acostumats en alguns moments del mandat de Javier Solana; és l'hora que el soft power europeu busqui aliats per fer possible una proposta de pau per a Egipte i per a tots els estats afectats per la primavera àrab, fins i tot Síria. Hem vist que els EUA ja s'han avançat amb l'enèsima proposta de pau per a Israel i Palestina que, malauradament, té moltes possibilitats d'acabar com les anteriors, sense acords reals. Malgrat això, si la UE és capaç de trobar i proposar la fórmula pel diàleg i la pau en els estats àrabs en conflicte, serà una bona noticia per al món, però també per a la política exterior de la UE i per a l'autoestima dels europeus i, a més, pot ajudar a fer més planer el camí de sortida de la crisi. És un d'aquells moment en què la política ha de tirar de l'economia. No perdem l'oportunitat.