Ridícul parlamentari
Tenen tota la raó els que en aquesta darrera setmana han subratllat la completa inutilitat de les compareixences d'Artur Mas i de Mariano Rajoy davant de les respectives cambres parlamentàries. I no la tenen els que es manifesten ofesos i decebuts perquè cap d'ambdós presidents no ha assumit responsabilitats per la corrupció i el finançament il·legal en què els seus partits s'han vist embolicats.
Diguem primer que hauria estat una gran sorpresa que això hagués passat en la dinàmica del discurs parlamentari habitual, que és una sumptuosa manifestació de la falsedat, del pilotes endavant i enfora i del “tu més que jo”. Però d'altra banda, si així hagués succeït, també hauria estat una demostració sorprenent de la capacitat investigadora de la classe política, més enllà de la utilització fàcil de serveis privats d'espionatge, amb floretes-micròfon incloses a la taula d'un restaurant.
Tant els episodis Gürtel i Bárcenas com els ITV i Palau –i d'altres de latents, no ho oblidem– ja tenen els respectius procediments judicials en marxa. Ja hi ha, per tant, qui s'ocupa d'investigar perquè més endavant hi hagi qui s'ocupi de jutjar si hi ha hagut delicte o no i quines penes cal o no complir. Qui es creu que, en el context del discurs parlamentari que descrivíem fa un moment, cap ciutadà, cap càrrec públic se sentirà empès a dir la veritat i a aixecar de forma gratuïta i/o lleial les conseqüències derivades de les seves declaracions? També en aquest cas seria el primer cop que es demostraria la utilitat d'una comissió parlamentària d'investigació. Seria, d'altra banda, prou lícit i honest explicar-hi qualsevol cosa rellevant que abans no s'hagués anat a explicar corrent davant del jutge?
Partint d'aquestes consideracions, les opinions recriminatòries de les bancades opositores al PP i a CiU sobre les referides compareixences i sobre les intencions de sol·licitar la creació de sengles comissions d'investigació tenen només el propòsit d'aprofundir en el desgast de l'adversari, no en l'esclariment d'una veritat que defugirien –i de fet defugen– quan els subjectes de la investigació són ells. Res de tot això no passa desapercebut per a la ciutadania, que cada dia hi veu amb més claredat. Bona prova en són les enquestes de valoració dels representants polítics, cada vegada més sota mínims i més relativitzat el ventall ideològic.
