Pete Doherty: absència

“Enyoro el teu rostre, enyoro els llocs que he conegut. Però no m'agrada aquesta absència que jau amb l'insomni. Estic atrapat en un amor bohemi”, diu Peter Doherty (1979), quasi filòleg, fill de Rimbaud, Baudelaire, Wilde i Blake, pintor de sang, model de Cavalli, compositor crònic i líder de The Libertines i de Babyshambles. Després d'una infància viatgera i uns resultats acadèmics brillants, passa l'adolescència escrivint poemes i fent d'enterramorts al fossar de Willesden: llegeix els versos assegut sobre les làpides. Poesia que empaita impossibles, com assecar-se els ulls dins la pluja. Aquí neix un personatge romàntic, gòtic i decadent que la premsa groga ha denigrat fins a convertir-lo en un addicte a la xeringa, al pertorbat dels barrets. Les seves lletres no casen amb la xerrameca: Doherty ha construït un edèn, igual que Milton va erigir el seu Paradís perdut al segle XVII. Albion és una barca que navega cap a l'Arcàdia, lloc sense dubtes ni mentida. L'amor romput, la basarda, la solitud, l'apologia de l'encara i l'esqueixament, el cant al color de l'albada, els ocells i les finestres, la rosa mística i la petita mort al voltant dels ulls són el codi de la confessió d'aquest infant del segle. Els límits. La llibertat. L'enemic sense rostre i el plor particular. El neguit constant. I creatiu. Cap al blau, cantant i vivint fora de la pàgina. En parlar-hi, constato l'elegància i el do magnètic. La tendresa de qui es tatua el nom del seu fill a la caròtida, camina a trucs de maluc i complau els fidels. Enamorat del propi mite, Doherty és un metre vuitanta-vuit de fe en la guitarra. Un cadell postromàntic, d'estètica refinada, que escup un “fuck forever” mentre, per dins, taral·leja un nocturn de Chopin.