Sense molestar

En aquests moments no tinc a mà cap estadística que em consoli. Més aviat tinc una experiència real que em tindria trist i desolat si no fos perquè he decidit que fins que no hagin passat les vacances no penso estar ni trist ni desolat. La trista experiència és el balanç del retorn a la rutina de les vacances de cada estiu... La conclusió a què arribo, de fet, no és gens diferent de la que em faig en la rutina dels dies laborables a Barcelona: jo puc anar fent vida parlant en català, amb la dedicació titànica que fa falta per viure a la capital de Catalunya, però cada dia sento parlar menys català al meu voltant i menys gent se'm dirigeix en català a la primera. Una altra cosa és quan se'ls respon en català, ja que llavors descobreixes que uns quants també són capaços de parlar-lo, alguns fins i tot més bé que el pobre castellà que fan servir. Perquè no cal que els digui que el que sento parlar en lloc del català és el castellà. Sí, i també l'hindú, l'urdu o l'àrab, ja que cada dia vaig a treballar al Raval. I ja els dic, això em passa a la gran ciutat, però també em passa a Girona o a la Costa Brava. Per dir això no fa falta que ningú em faci cap estadística. De fet, dedueixo que les estadístiques i els estudis sobre la situació del català es deuen fer més per demostrar que es fa alguna cosa, encara que sigui infructuosa, i per mirar de fer-nos agafar als pocs indicadors que poden tenir una lectura positiva per consolar-nos la tristesa o la desolació de l'experiència particular. Bé, els he mentit una mica, perquè com que per fer aquests articles interrompo una estona les vacances, he buscat les dades de les quals recordava la música però no la lletra, més ben dir, els números. El 94% dels que viuen a Catalunya reconeixen que entenen el català (només baixa dos punts i s'ha absorbit molta població immigrada). Però el percentatge dels que el fan servir habitualment ja baixa al 35%. El que compta no són les dades, és la tendència. I després és quan em surt la vena filològica. És una tendència que si no la volem i sabem aturar només porta a una cosa: a la desaparició lenta i silenciosa del català. Sense molestar, com quan ens passem al castellà.