D'interès general
Està a punt de començar una nova lliga futbolística. I ho farà en un marc cada cop més tens: un marc en què les exigències plutòcrates del futbol d'elit topen contra els principis de la democràcia, contra les energies comunitàries i contra alguns dels sentits més elementals de la formació educativa de les persones, sobretot de les més joves. No estem parlant de poca cosa. Brasil, meca del futbol, ha ofert recentment un senyal prou revelador. Durant la celebració de la passada Copa Confederacions, multituds de persones van manifestar-se davant dels estadis per protestar contra el dispendi econòmic que significa que el seu país, emergent però immers en necessitats extremes, sigui la seu de la Copa del Món de futbol, que se celebrarà l'estiu del 2014. Joseph Blatter, president de la Fifa, va reaccionar contra aquest esclat del poble brasiler, dient que esperava que “es prenguessin mesures perquè aquestes manifestacions no es repetissin durant el proper estiu”. El govern brasiler va haver de recordar a Blatter que Brasil és una democràcia i que, per tant, els ciutadans poden manifestar-se lliurement i ser sobirans a l'hora d'interpretar que el futbol no és previ a les seves necessitats.
En el cas de la lliga espanyola de futbol caldrà veure fins a quin punt continuaran vibrant les cordes emocionals que aquest esport, declarat d'interès general pels successius governs, encara és capaç de suscitar. En un país llastat per la crisi, en què moltes empreses han hagut de tancar, o d'aplicar ERO i altres mesures extremes per fer front a la situació, resulta incomprensible el deute etern que els clubs de futbol tenen amb Hisenda. L'última xifra que l'executiu espanyol s'ha vist obligat a donar parla de 663 milions d'euros de deute. Es tracta d'una quantitat que posa en escac i mat la credibilitat més bàsica. ¿Com es pot acceptar que l'Agència Tributària col·loqui les empreses i els petits contribuents contra les cordes al mateix temps que es mostra permissiva amb el deute que el futbol ha contret amb la Seguretat Social?
Ara que els nois futbolistes tenen representants a cap edat, ara que la societat educa en la idolatració dels Messi i Cristiano, ara que Gerard Piqué està essent urgentment i dramàticament propulsat com a intel·lectual orgànic, i ara que és magnificada la teranyina de negocis opacs orquestrada al voltant dels centres internacionals de formació de joves talents futbolístics, potser seria necessària una caiguda d'ídols.
