Sant, sant, sant!
La idea, sens dubte ben intencionada, de canonitzar conjuntament, en un futur pròxim, Joan XXIII i Joan Pau II no sembla una idea encertada. Salta a la vista que són dos papes de perfil antagònic. Malgrat tot, això no seria obstacle si no fos que l'antagonisme se centra sobretot en el Concili Vaticà II. Per una banda, Joan XXIII, el gran artífex de la reforma conciliar, que obtingué un consens majoritari. I per l'altra, un digne representant de la minoria anticonciliar, que acabà imposant la seva voluntat sobre els acords majoritaris. Dit així, pot semblar fort, però és la pura realitat. Una realitat que venim arrossegant des que el papa Wojtyla, convertit en estrella per la màgia dels mitjans, inicià un retorn al règim de Cristiandat, que el Concili havia deixat enrere. De res no van servir les protestes, que començaren molt aviat. Wojtyla fou escollit el 1978, el mateix any de la mort de Pau VI i del malaguanyat Joan Pau I, i el gener de 1989 l'Església ja era un volcà en erupció. Aquest any és conegut històricament com l'any de la rebel·lió de Colònia, perquè fou en aquesta ciutat on es féu públic un document signat per 172 professors de teologia, procedents de la RFA, d'Holanda, Suïssa i Àustria. El text havia estat redactat per 14 teòlegs de la prestigiosa Facultat de Tübingen. El títol ja ho diu tot: Contra el tutelatge, per una catolicitat oberta. És oportú recordar que, quan preguntaren a Joan XXIII “per què convocava un Concili Ecumènic, amb tot el que això vol dir d'enrenou i de risc”, Joan XXIII s'aixecà de la seva cadira, es dirigí a la finestra, l'obrí de bat a bat i digué: “Per això: perquè entri aire nou a l'Església.” I és prou sabut que l'aire nou no va entrar sol, sinó portant a les seves ales la llibertat de paraula en l'Església, la possibilitat que cada bisbe pogués tenir veu i vot, el diàleg fraternal, l'esperit ecumènic, la medicina de la misericòrdia i el perdó, i una dosi suficient d'humilitat per reconèixer que l'Església necessitava reformar-se. Tot això (que, en definitiva, és la definició mateixa del treball conciliar) ja havia estat menyspreat (o infravalorat, si es vol) quan va aparèixer el Document de Colònia. És molt clar que una llibertat tutelada no és llibertat. I una catolicitat que necessita obrir-se, vol dir que algú l'ha tancada. El famós document centra la seva atenció en tres capítols: “El nomenament de bisbes, les llicències per ensenyar i la manera d'exercir el magisteri pontifici.”
M'he estès en l'anomenada rebel·lió de Colònia perquè fou la primera de les moltes revoltes que vingueren després. I perquè fou molt matinera, com diuen de la grossa de Nadal. Els premis complementaris vingueren a continuació. Sobretot a partir del 1982, quan el cardenal Ratzinger fou nomenat Prefecte del Sant Ofici, que, com l'ofici més antic del món, no hi ha manera de poder-lo eradicar. Llevat que qui presideixi l'Església no sigui una persona com el papa Joan, que va demostrar amb fets que l'Església no necessitava la cúria ni altres armes que no fossin les virtuts evangèliques, com la senzillesa, la misericòrdia, l'humilitat i la bona fe. Perquè el que de debò creu en Déu, crea. I el que no, crida. Joan XXIII no va aixecar mai la veu. Però, en canvi, va aixecar la llebre: va demostrar que ningú és insubstituïble i que, si ell va arribar a papa, hi pot arribar tothom. N'hi ha prou amb què sigui cristià. I si, a més, és un bon cristià, no necessita res més per ser un bon papa. De fet, el papa Joan sempre ha estat tingut per sant. La casa on va néixer (a Sotto il Monte, prop de Bèrgam) rep (de mitjana) un milió de pelegrins a l'any. La santedat es flaira. A la tomba del papa Joan mai no hi ha mancat un ram de flors. En la del papa Wojtyla, no ho sé. Però ell, més que a la corona de la santedat, aspirava a un Oscar de l'Acadèmia de Hollywood. I crec que se'l mereix amb escreix. Joan XXIII té un altar en cada cor. I també s'ho mereix amb escreix. Dit això, gairebé només queda clausurar la fàbrica de sants, com el millor homenatge al tres vegades sant: sant, sant, sant! No n'hi ha cap altre.
