Lloritos i raons

Els lloritos són agradables a la vista i deliciosos al paladar. Són estrets, comprimits pels costats, amb un llom vermell que es degrada en un rosa pàl·lid, amb unes suaus irisacions verdes i blaves, fins al ventre. La metàfora és excessiva per a un peix delicat que no té l'estridència cromàtica dels lloros, al contrari. Si algun lector opina que llorito és un castellanisme, no l'hi discutiré pas, tot i que en espanyol un llorito no és un peix, si més no, no és aquest peix. I si em diu que els lloritos en català es diuen raons, li contestaré que sí i que no.

Quan Linné va emprendre la classificació científica dels éssers vius (segle XVIII), va batejar el gènere del llorito com a Xyrichtys –del grec xyron (‘navalla d'afaitar') + ikhthys (‘peix'), és a dir, ‘peix navalla'–. I l'espècie exquisida que comento, la va definir amb un redundant Xyrichtis novacula (en llatí novacula també vol dir ‘navalla'). Doncs queda clar que la forma plana i estreta d'aquest peix recorda la fulla d'un ganivet esmolat, per això en català es diu raor, que ja al segle XIV era la navalla d'afaitar i que pertany a la mateixa família lèxica de rasurar, com els noms de la navalla en anglès (razor), francès (rasoir) o italià (rasoio). Quan diem “qui tingui raó, que s'afaiti”, estem fent un joc de paraules amb raó i raor. El mateix que va fer servir Andreu Martín en el títol genial d'un llibre seu: L'home que tenia raor. Com que és una novel·la negra hi ha diversos assassinats comesos amb un raor. El nom és masculí i el plural és raors, no raons.

Tornem als lloritos. Escampats pels Països Catalans hi ha diversos santuaris dits popularment del Llorito (Mallorca, Tarragona, Ulldemolins...). Venerar una Mare de Déu del Llorito no és cap irreverència, s'explica per la devoció a la Mare de Déu de Loreto, que es va estendre des d'Itàlia a partir del segle XVI. Llorito no és més que una deformació de Loreto.