Turista a Cadaqués

Sempre m'ha semblat que Cadaqués té un aire italià molt definit. Potser només és que respira Mediterrani per tots costats. Malgrat la petjada persistent del turisme que se l'ha fet seu, ha sabut salvar moltes coses de quan era una mena d'illa humana abandonada entre el cap de Creus i el mar. He dit abandonada? No és pas ben bé això. Potser oblidada per la gent de terra endins. Diuen que la gent de Cadaqués, durant molts segles, era més fàcil que anessin a Nàpols que a Figueres. El mar és el millor camí, si no s'esquiva. Fa uns dies vaig passejar pels carrers costeruts de Cadaqués, un turista més entre la gentada. El món de l'art ha anat prenent espais, multiplicant les galeries, al costat de l'hostaleria i el comerç. Comerç petit, dedicat al capritx d'una estona de lleure, quan les voluntats es deixen anar i es pot oblidar per una estona la crisi. El mar dormia entre les infinites barques fondejades, el cel reposava de tramuntana. Les terrasses que omplen places i voreres estaven plenes a vessar, per respondre a la set i la gana de tanta gent. Un espectacle gastronòmic de ben diversos nivells.

Hi torno: l'art ho envaïa tot. Entre la casa de Dalí, al nord, i la dels Pitxot, al sud, dotzenes d'exposicions de tota mena oferint-se al vianant a cada cantonada. Els carrers, guarnits de parades d'artistes, els que no poden accedir a les sales, mainada de pocs anys oferint manualitats a baix preu a tots els racons. Pedres pintades, petxines formant collarets o retalls de fusta convertides en joies. Un xicotet es guanya algun diner oferint “pinxos” de talls de síndria. Són els comerciants del demà? Ves a saber. De més verdes en maduren. Entro a la galeria Fort, que ofereix, com cada any, la seva mostra de minigravats, procedents de tot el món. Un bon amic hi participa entre vuit-cents seleccionats més. La galeria és petita, tot i que té dues plantes comunicades per una escala de cargol. Cada gravat deu fer cinc o sis centímetres de costat. És l'única manera de poder exhibir tanta obra en tan poc espai. Ens perdem una bona estona regirant papers de totes les tècniques possibles, mirant de trobar noms concrets, gotes d'aigua enmig d'un mar de firmes. M'encanto davant les obretes d'una pintora que es diu Cristina Pérez i Alay, vallesana. Què em crida l'atenció? Potser que treballa colors plans, vius, que és més grafista que artista, potser. Fa serigrafies que tenen alguna connexió amb Joan Pere Viladecans. Per quaranta euros me n'enduc un gravat a casa, que costarà de penjar.

El sol s'ha post ja fa estona. Sopar? Teniu taula encarregada? Cal enfilar la carretera cap a port i tenir fe.