Esfondraments

La nit passada, al meu poble, es va esfondrar l'edifici que va acollir durant anys la sala de cinema de la meva infància. Es deia Amèrica i, amagada darrere un cafè que tampoc no existeix, el seu nom era una promesa d'altres mons on projectar-hi el desig d'altres vides, una invitació al somieig que no va excloure descobrir-hi malsons. Feia molt de temps, potser més de trenta anys, que l'edifici estava abandonat i s'anava podrint fins caure definitivament. M'hauran de perdonar un simbolisme tan evident: cada cop que torno al poble observo una transformació per la qual el món en què va transcórrer la meva infància només sobreviu en el record.

A Guerra i pau travesso des de fa moltes pàgines un temps de guerra que, en començar la novena part de la novel·la, el narrador condensa amb una reflexió moral sobre la inconsciència amb el qual la humanitat es lliura a la barbàrie i s'hi ensorra: “El 12 de juny (del 1812) els exèrcits de l'Europa occidental passaren les fronteres russes i la guerra començà: és a dir, es realitzava un esdeveniment contrari a la raó i a la naturalesa humana. Milions d'homes cometeren els uns contra els altres una quantitat de crims tan considerable, d'enganys, de traïdories, de robatoris, de falsedats, de saqueigs, d'incendis, d'assassinats, que la història de tots els tribunals del món no en conté pas tants en el transcurs de segles; i durant aquell temps, la gent que cometien aquelles malifetes no les consideraven pas com a tals.” Però Tolstoi no descarta els gestos i els pensaments d'humanitat enmig de l'horror de la guerra. En una acció originada en les seves ganes de galopar, Nicolau Rostov fereix un oficial francès, que el mira amb expressió d'horror abans de rendir-se. Rostov no el veu com un enemic al camp de batalla, sinó com un semblant. Després es pregunta: “Així, doncs, això és el que en diuen heroisme? He fet això per la pàtria? I quina culpa hi té ell amb el clotet i els ulls blaus? Quina por tenia! Es pensava que l'anava a matar! I per què havia de matar-lo? La mà em tremolava. I m'han donat la creu de Sant Jordi. No hi entenc res, res!”