Raïm

En un dels primers actes de l'ANC –quan molts miraven encara l'ANC de reüll, amb una certa desconfiança–, en Titot, el nostre gran músic, va dir una frase molt bonica: “Els raïms dels quals sortirà el cava amb què brindarem el dia de la independència del nostre país, ja estan collits.” Ja estan collits, va dir. O sigui: el procés ja no té aturador ni marxa enrere. Hi penso molt sovint, especialment ara que en algunes vinyes de casa ja han començat la verema. Una verema és una cosa molt seriosa: és un miracle fet de sacrifici. No hi ha dues rastelleres de ceps que donin els mateixos raïms. No hi ha gotims idèntics. El sol i la pluja fan que les anyades siguin totes diferents. Això sí: l'alegria d'un brindis sempre és pura i compartida. (Sobretot, perquè un no pot brindar tot sol!). No us descuideu de celebrar-ho tot, oferir-ho tot, agrair-ho tot. De fet, per fer vi, cal ser una mica poeta: el raïm, com els versos, s'han de collir en el moment precís i deixar-los que madurin; els versos, com el vi, han de ser sincers. El cava que ens beurem, diu en Titot, ara reposa als cellers, a les fosques, quiet i en silenci. Només unes mans entrenades –de qui deuen ser?– amb precisió, fan girar cada ampolla un quart de volta. No té pressa però no s'atura: el vi espera, es forma, es transforma i finalment serà un cava excepcional, cridat a celebrar la llibertat d'un poble. Mentrestant, la calma de les caves contrasta amb el delit del carrer: molt de soroll, neguit, una il·lusió inquieta, una pressa que no ens deixa viure. Ara anem adelerats amb la cadena de l'onze. Mans, manetes, manasses. Jo sóc baula, tu ets baula, ella és baula. Tots diferents i tots fent cadena, com grans d'aquell raïm que ja fa temps que vam collir. No us quedeu a casa. Els versos s'han de treballar molt. La llibertat encara més.