Les cartes

La cosa aquest estiu va de cartes. També va de compareixences al Parlament o al Congrés, però aquesta columna no dóna per a tant i m'hauré de centrar en les cartes. La del president Mas fa dies que va sortir. Però així com hi ha cartes que triguen a arribar, d'altres sembla que no esperen una resposta immediata. “Vull que sàpigues que volem votar per saber si ens n'anem o no, però no cal que em contestis de seguida”, li ha vingut a dir. “Tingues calma”, tal com dèiem l'altre dia una amiga i jo. Nosaltres ens pensem que de calma en podrem tenir. Però els espanyols? Han tingut mai calma quan se'ls ha parlat de separacions o divorcis? L'altra carta l'ha enviada l'Alfred Bosch. No demanava resposta, però devia suposar que en tindria. La majoria dels que l'han llegida en versió anglesa l'han elogiada. Molts d'aquells que deuen haver hagut de fer-se-la traduir l'han criticada. No sembla que sigui per culpa del traductor, sinó del fet que, com tantes altres coses en aquesta vida, una carta no fa mai feliç a tothom. El que és més curiós, però, és que aquesta hagi exasperat o hagi fet feliç sobretot gent que no la va rebre. Deu ser que, a vegades, amb una carta s'ensenyen moltes altres cartes. I en alguns casos fins i tot més d'una orella. I ara qui és que ha de contestar a l'Alfred Bosch? La seva carta tenia per destinatari els gibraltarenys, però sembla que hi ha molta més gent predisposada a respondre. Ja ha fet bé, doncs, d'enviar-ne només una? No hauria estat millor que n'hagués enviat unes quantes? Perquè, a veure, Alfred, si el que volies era solidaritzar-se, un representant com tu d'un poble tan solidari com Catalunya, no es podia haver solidaritzat amb tothom? Què és això de solidaritzar-se només amb els de Gibraltar? No, Alfred, noi. Perdona, però hauries d'haver enviat cartes solidaritzant-te amb tots els altres. I, més tard, no esperar la resposta de cap d'ells i anar a la teva i a la nostra, que segur que ja deus saber que als catalans ara és això el que ens toca.