EL TEMPS QUE FUIG
Fills
Tens un fill i tot canvia: ni tu ni el món no torneu a ser els mateixos. No vull fer un elogi sentimental de la maternitat i la paternitat, perquè tenir un fill és molt més profund que això. Un fill et fa plorar moltes vegades, però també et fa riure tant! Et fa jove perquè t'omple de projectes i alhora et fa gran perquè et carrega de responsabilitat. Sí: un fill pesa, et lliga perquè és per sempre, et treu aire i t'angoixa, però també et posa ales a les mans i als peus i et fa volar. Quan t'ensenyen el fill acabat de néixer i et diuen que està sa –i el trobes tan bonic!– sempre dius: gràcies a Déu, i segurament no ho havies dit mai abans tan de veritat, amb tanta gratitud, tan humilment. En un fill hi penses cada dia de la teva vida. Un fill, de cop, et fa tornar poruc, conservador, prudent, perquè el vols protegir de tot, que no li passi res, sobretot que no li passi res de mal. No hi ha res, res, cap desgràcia pitjor a la vida que tenir un fill seriosament malalt, o que se't mori un fill, per gran que sigui. Però un fill també et fa ser valent i coratjós, perquè per ell ets capaç de tot, ho podries vèncer tot, per ell mataries monstres i dracs ferotges. Al teu fill el vols tenir sempre amb tu i alhora vols que marxi perquè saps que només marxant del teu costat podrà tornar. Els fills –ai las!– sempre hi ha un moment que es fan esquerps i sovint no estalvien retrets ni crítiques. Els pares tenim tants defectes! Però després es fan grans i entenen, i perdonen, i es tornen menys estrictes i més amables... Al cap i a la fi, no hi ha pares perfectes... Ni fills tampoc. El que sí que és perfecte és l'amor, i quan el teu fill s'enamora t'encomana la seva glòria.
Avui m'heu de dispensar aquesta columna tan personal, però es casa la meva filla gran i no em puc estar de compartir amb vosaltres el que sento, que és una barreja d'emoció, d'alegria i de nostàlgia, a parts iguals.