De Sèneca a Rajoy
L'intel·lectual d'esquerres Noam Chomsky reclama que els diners siguin apartats de la política. De fet, per ell és essencial si cal repensar aquesta societat –Chomsky és un dels grans defensors del moviment Occupy Wall Street–. Per il·lustrar-ho, cita el senador republicà i home de negocis Mark Hanna (1837-1904), qui a la pregunta de què era més important en política va respondre: “Primer, els diners; segon, els diners, i m'he oblidat del que era tercer.”
Desgraciadament, però, la cobdícia econòmica ha acompanyat la política des de molt antic. El mateix Sèneca, qui va suïcidar-se per “donar exemple” amb la seva vida quan el van acusar de conspirar contra l'emperador Neró, s'havia fet famós com a filòsof però precisament no havia tingut una vida d'acord amb les seves ensenyances: havia acumulat una gran quantitat de riquesa, s'havia envoltat de luxe i havia carregat desorbitats interessos als diners prestats –per un breu però intens i detallat relat del suïcidi de Sèneca, vegeu Arde Roma, de Stephen Dando-Collins–. Han passat molts segles des de llavors, però és evident que quan Chomsky reclama, potser utòpicament, separar la política dels diners, ho fa sabent que l'avarícia ha estat font de múltiples problemes. I, sobretot, que l'excés de poder porta moltes vegades a la corrupció.
Aquest agost, les trifulgues econòmiques que alguns càrrecs del Partit Popular havien orquestrat mentre disposaven de poder han donat un mal estiu a Mariano Rajoy i als seus barons. No hi ha hagut vacances al carrer Gènova de Madrid. Des que Luis Bárcenas va decidir obrir la caixa de Pandora, gràcies a la col·laboració inestimable d'alguns diaris de la Brunete mediàtica madrilenya, que els malsons a La Moncloa mai arriben sols. De fet, com si Espanya fos una república bananera, el principal partit del govern s'ha vist involucrat en un cas de corrupció que té totes les característiques per poder acabar suposant un daltabaix sistèmic i passar als llibres d'història: finançament irregular del partit, sobresous a ministres i al qui ara és el president, concessions d'obra pública dubtoses... La política mediterrània, desgraciadament, pateix cicles delicats: si no, recordin el Mani Pulite italià del 1992 i la croada del jutge Antonio Di Pietro.
El país ha contemplat estupefacte com alguns responsables d'aquella “España va bien” passaven a declarar com a testimonis pel jutjat i només sabien fer el sord davant del jutge Pablo Ruz, sense fer cap mena d'autocrítica més enllà de reconèixer un possible descontrol amb les donacions. Imperdonable. Tant com el fet que alguns dels que entraven a l'Audiencia Nacional a declarar ja tocaven poder i feien fortuna mentre Espanya liberalitzava el sòl a partir del 1997 i començava una bombolla immobiliària que ha portat, durant el 2012, que cada quart d'hora una família sigui desnonada a Espanya –segons xifres del Col·legi de Registradors.
Espanya no va bé! I la passarel·la que s'ha muntat aquest estiu davant l'Audiencia Nacional és la punta d'un iceberg que està a punt d'enfonsar-se. S'ha perdut l'horitzó del que significa fer política –que això no vol dir que tots els polítics siguin nefastos– i els ciutadans estan contemplant una escena que els pot fer perdre la son. El problema és que molta gent ja ha decidit fer ulls grossos a tot aquest enrenou i viure la seva quotidianitat prescindint d'uns líders que saben que són incorregibles! Per això, els nivells de desafecció política ja superen el 30% i aquells qui han desfilat per l'Audiencia Nacional encara baixen les escales i entren als cotxes amb un somriure a la cara.
