Pendents del Facebook

La Laia Estévez s'està avorrint. Ho escriu al Facebook per veure si algun dels seus coneguts li contesta. «Laia Estévez está aburrida», ha escrit. Ha obert una galeta de la sort, però no ha tingut sort, la galeta no ha concretat prou i només li ha dit: «Alégrate. Tienes la posibilidad de lograr lo que sea.» Però ja es veu que «lograr lo que sea» no pot ser. Alehop! El circ ja ha passat fa temps. I ja es veu també que tenir una possibilitat no vol dir tampoc gaire res: jo mateix, si els expliqués les possibilitats que tinc, em passaria tant d'espais que en Jordi hauria d'enviar-me un dels seus correus: «Nano, sembla mentida que no n'aprenguis.» El cas és que la Laia Estévez s'avorreix i que ara la Bel Arbat s'ho està començant a passar fatal. Primer, també s'avorria com la Laia. Després, ha descobert que podia fer una granja virtual i ha estat entretinguda una estona. Hi ha hagut un moment que li sobrava una vaca. Més tard, com sembla que també els passa a tots els altres constructors virtuals de granges, tenia massa ous però li faltava pa i formatge. Ara, no sap com la pot acabar. «M'ho estic començant a passar fatal», ha escrit. D'estar avorrida a sentir-se fatal: tot en 52 minuts. La gent, abans, s'esforçava a amagar les coses. «Posa sempre bona cara, sobretot que no sàpiguen com et sents.» Potser avui també: en aquest món, no hi ha evolucions genètiques sobtades, sinó canvis en les modes. Però m'agrada més aquesta falsa transparència de la nostra època, aquesta suposada entrada a la intimitat que és el Facebook de la societat de l'espectacle. I em deu agradar perquè no dec ser gens diferent de la Laia, de la Bel o de qualsevol lector que hagi arribat fins aquí. Gens diferent. Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère.