Desprestigi i catalanofòbia

No fa gaire, el senyor Rajoy es lamentava de la campanya de desprestigi que està patint el seu partit, el PP. Una campanya –va dir– «brutal». Les cometes són meves, evidentment, ja que m'estic referint a unes declaracions que el senyor Rajoy va fer a la premsa. Però de tota manera, les cometes gairebé es podien palpar. Pel to amb què va dir «brutal». Vaig pensar que no podia ser més extemporani ni desafortunat. tant o més que el que va esmentar –per primera vegada– la corda a casa del penjat. Per primera i última, ja que des d'aleshores ningú no ha tingut la gosadia de fer-ho. Només el senyor Rajoy s'hi atreveix. I no perquè sigui distret, sinó perquè es fa el distret. I també –probablement– perquè vol distreure'ns, per tal que no estiguem al lloro del que està passant. De distrets ja n'estem, però també estem al lloro. Estem distrets perquè es tracta d'un colobrot de gran tonatge. Un colobrot que, amb el permís de Quim Monzó, es podria titular L'udol del PP al caire de les clavegueres, perquè de clavegueres es tracta. I d'udols, també. Ja n'hem sentit uns quants. la mateixa afirmació del senyor Rajoy –la famosa «campanya brutal»– no deixa de ser un udol. Només que en aquest cas és el pastor que udola, avisant el ramat que s'acosta la llopada. I s'acosta galopant. El llops som nosaltres, els ciutadans, que ens creiem les mentides que diu la premsa. I no són mentides sinó filtracions, que encara és pitjor, es veu. Pitjor no ho hauria de ser. Basta que les coses no siguin certes i les filtracions perjudicaran únicament el responsable d'haver filtrat l'aigua tèrbola. Si fos així, aviat arreglat. Però jo diria que, abans no s'arregli, n'hi ha per estona. Més que més si el responsable de posar pau posa els peus directament a la galleda i en lloc de fer recompte dels diputats imputats i dels no imputats, per tal de saber amb qui pot comptar, o d'anticipar-se –que tampoc no seria tan sobrer– a amputar algun membre del partit abans no l'imputi el jutge, va i no se li acudeix res més que imputar a una part de la societat aquesta «campanya brutal» contra el PP. Com si no tinguéssim res més a fer. Hi ha qui es passa tot el dia buscant feina. I això que estem en temps de vacances. Però si hi ha cosa que temi tothom és l'atur. De manera que, senyor Rajoy, pot estar tranquil. No hi ha campanya. O sigui que val més que ho deixem córrer.

Ara bé: el que no podem deixar córrer, posats a parlar de campanyes, és la catalanofòbia real que el partit que lidera el senyor Rajoy ha fomentat i segueix fomentant sense presses però també sense pauses. D'on prové aquest recel constant contra Catalunya que anys enrere no existia i ara no hi ha manera de desempallegar-nos-en? Hem anat de mal a pitjor, però d'una manera tan brutal que no s'explica.

Durant els anys del franquisme érem rojos separatistes. Ara, aquest circumloqui o aquesta perífrasi ja no cal. Dient –simplement– «los catalanes» ja queda sobreentès tot: insolidaris, separatistes, esquerranots de mena, republicans sediciosos, antimonàrquics i garrepes de tota la vida. I per acabar-ho d'arrodonir, no som gens clericals, no anem a missa el diumenge i les festes de guardar, no ens confessem des que vam fer la primera comunió, som partidaris de l'escola laica, no participem en les manifestacions que organitza la jerarquia en favor de la família tradicional, preferim que els fills vagin a catequesi en lloc d'estudiar religió a l'escola, i la nostra objecció de consciència es limita a no fer el servei i a no participar en cap guerra. O sigui que no som res, llevat d'una sola cosa: paguem religiosament tots els impostos. Tan religiosament que amb això sol ja tenim el cel guanyat. I suposo que això últim és el que els fa ràbia: que sense fer res tinguem el cel guanyat. El cel i –diguem-ho– les tres copes que vam guanyar l'any passat. I les que estem disposats a guanyar de nou. Amb un entrenador de casa, criat a la Masia, per més senyes, modest i respectuós com el que més, el molt punyetero.

O sigui, que tenim campanya per estona. Campanyes brutals que ens faran ser més catalans, que és del que es tracta.